CAATALAN

GUEROLA

I


Quan van fer el cementeri nou, algunes famílies hi van traslladar, des del vell, les despulles dels difunts afectes. Les de més antiga prosàpia es trobaren, però, amb el dilema de fins a quina generació s’havia de remuntar la mudança. La majoria ho resolgueren de manera intel·ligent congregant les ossades d’uns quants avantpassats en un mateix nínxol. Procurant, això sí, queaquella llarga cohabitació a què els sotmetien responguera en la mesura possible als seus vincles vitals. Així, l’avi Cosme, per posar-hi un exemple, comparteix segona morada eterna amb la seua primera esposa: la senyó Margalida, amb la segona: l’àvia Adelina, i amb el segon marit de l’àvia: l’oncle Ramon, el qual havia estat casat en primeres núpcies amb una dona de la qual en desconec el nom i elparador. Als nínxols del cementeri nou s’hi poden trobar agrupacions curioses de pares, fills, oncles i nebots, però la dels meus avis és, al meu parer, una de les més encertades ja que estableix una sincronia perpètua en la seua complexa diacronia conjugal.
Els difunts que es van quedar al cementeri vell no devien estar gaire contents amb la condemna a l’oblit etern a què els abocava lainsolvència o el desagraïment dels seus descendents. Amb el pas del temps, alguns ho començaren a manifestar amb aparicions fragmentàries en impensats racons del fossar: ací en veies un tros del canell, allà una falange del peu, una clapa de la testa, una ansa del coll o unes vèrtebres desaparellades. Un bon dia, per efecte de les humitats i l’abandonament, es desprengué una làpida d’un dels nínxolprincipals. A poc a poc els corcs hi van fer un forat a través del qual es podia mig endevinar la presència d’una tíbia pelada.
El cementeri vell em feia un respecte que no arribava a ser temor. No em provocava aquella inquietud de quan, per Tots Sants, mentre els adults posaven flors en els nínxols dels seus difunts, els menuts passàvem revista a les sepultures més recents: els morts de la nostravida, o adornàvem amb rams rebutjats i pomells de flors silvestres la tomba d’aquell gitanet mort, diu què, en una gran nevarsa de les que ja no se solen veure. En devia ser la causa, de la meua manca de temor, que mai no havia conegut, en vida, cap dels morts de l’antic cementeri. I una mort no viscuda no acaba de ser una mort amb tota la seua truculència (pregunteu-ho, si no, als arqueòlegs).
Elvell fossar quedava gairebé a les parets del poble, i en la seua rodalia hi havia alguns dels llocs preferits per als nostres jocs. Jo no devia tenir més de huit o nou anys, i m’hi vaig passejar sovint entre aquells murs ruïnosos, i fins m’havia acostat al taüt corcat per tal de tafanejar la nuesa, més aïna obscena que no pas macabra, de la canella corcada.
A tocar del cementeri hi havia una erade batre amb les seues garberes de blat, la palla i el pallús. Un dia de juliol que hi jugàvem a l’acuit ‒indiferents a la justícia solar i els auguris d’urticària‒, vam sentir un crit: “Veniu... veniu!”. Amb el seu posat decidit, Marieta esgrimia una llarga llissera que devia haver quedat oblidada en l’era i ens desafiava a seguir-la cap al cementeri. Només devia tenir tres o quatre anys més quejo, però a l’hora de fer-ne de sonades no li arribaven a la sola de l’espardenya ni els més fatxendes entre els masclots: l’expectativa prometia. La xiqueta s’aturà davant del nínxol descobert, va fer una baga escorredissa amb el cordell, ficà la mà pel forat del taüt i hi amarrà la canella. Del que va passar després, en tinc un record més aviat confús. Hi veig ossos, sí, però l’excitació delmoment m’impedeix de distingir si en va sortir la calavera sencera o només la tíbia osteoporòsica.
De la malifeta se’n parlà llargament al poble, i com a conseqüència vaig ser severament amonestat amb un reguitzell d’enlertes que només s’usaven en les ocasions extremes (com la més que probable presència del Saginer als sembrats o de la Malaventura a la bassa d’Arbres). Segurament va ser també a...