Cafè

ESCENA I
En una taula propera al mostrador Rafael, Baldiri, Gallaret, Antonet i Moreno juguen a cartes. Cares serioses i, de tant en tant, crits eufòrics del guanyador de la partida. Darrere la barra el propietari del cafè, Libori, neteja uns gots mentre xerra amb Salvadora:
SALVADORA: Què, no teniu res més interessant a fer? No hauríeu d’estar a la botiga? Em pensava que fins les vuit noplegàveu, així què hi féu aquí?(a Gallaret, Antonet i Moreno)I, a tu (a Baldiri) no et fa vergonya, sortir de la fàbrica i córrer al bar a jugar a cartes?
BALDIRI: (ofès) Per tu és molt fàcil, com que no et passes tot el dia treballant per quatre duros, oi que no?
SALVADORA: (mira al carrer i diu a Gallaret, Antonet, Moreno, Rafael, però sense mirar-los) Els joves cada dia esteu més mandrosos.(Entra Rufí, amb la mateixa cara de tristor i decepció que duia des que s’havia quedat a l’atur.)
SALVADORA: Amb el dia tan magnífic que fa avui hauríeu de ser al carrer fent alguna cosa de profit. Fent esport, o quedant amb els amics per xerrar a l’ombra d’un arbre. I no gastant-vos els diners en alcohol i apostant al pòquer. Hauríeu de gaudir d’un dia d’estiu tant assolellat i temperat.
RUFÍ: Sí,home amb la calor que fa a fora. Libori posa’m una cervesa, sisplau.
(Libori assentí amb el cap i li preparà una cervesa)
LIBORI: (li dóna la cervesa)Aquí ho tens. I tu (a Salvadora) deixa que facin el que vulguin. Tampoc no aconseguiràs res enfadant-hi.
SALVADORA: Sí, és clar. A tu ja et va bé. Com que es passen el matí bevent en el teu bar. Per a tu és un gran negoci.
LIBORI: Ei, que tampocno guanyo tant! Que no hi ha dia que no trenquin alguna cosa i la majoria del que prenen m’ho deixen a deure. Com ahir, oi? (mira a Rufí per fer-li veure que parlava amb ell) No recordes que tampoc vas pagar-me?
(Rufí s’encongeix d’espatlles amb indiferència.)
LIBORI: Però, quina barra! Quina barra que tens! Quan penses pagar-me?
RUFÍ: (es torna a encongir d’espatlles) Quan trobi feina,suposo.
(Libori torna al mostrador remugant.)
BALDIRI: Libori, porta’m un vermut que acabo de guanyar la partida.
RAFAEL: I jo plego.
BALDIRI: Ei, ei! Es pot saber a on vas?
RAFAEL: Vaig a la fàbrica que m’he oblidat la bossa i he d’arribar abans no pleguin els últims torns que sinó no podré entrar. Escolta Libori, tens idea d’on és la teva filla? En tot el dia no la he vista.
LIBORI: No, no hosé. Deu voltar pel barri, com sempre. Sempre va d’aquí cap allà, sense parar a enlloc ni dir-me res. I mira que li he dit cops que necessito un cop de mà amb la cafeteria però ella res, com si sentís ploure.
RAFAEL: D’acord, para de remugar. Si la veus, pots dir-li que he anat a la fàbrica i que ara torno?
(Libori afirma amb el cap, enfadat.)
ESCENA II
(Baldivi, Gallaret, Antonet, Moreno, Liboriparlen del Bernat i la Caterina.)
BALDIRI: És massa bona noia per ell, no la mereix.
MORENO: No hauria d’ haver començat a sortir amb aquesta mala peça! On s’és vist! Una noia tan ben plantada, tan educada amb un noi del carrer com ell.
LIBIRI: Bé, si ella l’estima no deu pel que té (que no és gran cosa), sinó per com era... Crec jo
GALLARET I ANTONET: Doncs nosaltres pensem que fan molt bonaparella, i tant que sí.
MORENO: Apa, apa! No digueu ximpleries.
(Mentrestant, en una altre habitació, sent la conversa. Però no vol escoltar-ho. Tant li era el que ells pensessin, o inclús el que ella mateixa pensés, l’amor que sent per ell és molt gran. Sense adonar-se, agafa un tros de roba i comença a cosir-lo.)
CATERINA: I si ell...no m’estima? No puc parar de sentir tot això que sento ara.Tot el que diguin no m’importa, m’importa ell i no hi és... Que desgraciada em sento en aquests moments! Bojament enamorada d’un home que ha marxat de la meva vida.
ESCENA III
(S’obre la porta i sona una campaneta que avisa als cambrers de que entra algú. Moreno és l’únic que s’adona de que entren les noies, deixa les cartes i exclama)
MORENO: Mira-les, hola noies!
ROSA: Hola nois! Què...