Carner

COM LES MADUIXES
(x escoltar >> http://www.youtube.com/watch?v=N8dryZXcgEM )
Menja maduixes l’àvia d’abans de Sant Joan;
per més frescor, les vol collides d’un infant.
Per’xò la néta més petita, que és Pandara,
sabeu, la que s’encanta davant d’una claror
i va creixent tranquil•la i en admiració
i a voltes, cluca d’ulls, aixeca al cel la cara,
ella, que encar no diu paraules benardides
i que en barreja en una música els sentits,
cull ara les maduixes arrupides,
tintat de rosa el capciró dels dits.
Cada matí l’asseuen, a bell redós del vent,
al jaç de maduixeres.
I mira com belluga l’airet ombres lleugeres,
i el cossiró decanta abans que el pensament.
li plau la corretjola i aquell herbeitan fi,
i creu que el cel s’acaba darrera del jardí.
En va la maduixera son bé de Déu cobria;
en treure les maduixes del receret ombriu,
Pandara s’enrojola, treballa, s’extasia:
si n’ha trobat més d’una, aixeca els ulls i riu.
Pandara sempre ha vist el cel asserenat;
ignora la gropada i el xiscle de les bruixes.
És fe i és vida d’ella la llum de bat a bat.El món, en meravelles i jocs atrafegat,
és petit i vermell i fresc com les maduixes.
D’Els fruits saborosos (1906)















LES LLIMONES CASOLANES
(escoltar >> http://soundcloud.com/vicensmartin/3-les-llimones-casolanes-21 )
Metimna, atrafegada, com mou la cara encesa
damunt el voleiar dels braços i el vestit.
El dinar es cou, es veu lluir la roba estesa
i ja ala cantonada és Licas, el marit.

Liceni trenca un vidre. Naïs s’esmuny, plorosa.
Llavores, arrambant-se al mur i amb passes lleus,
amb una revolada cruel i una amorosa
ha restablert Metimna la pau, que amen els déus.

Cansada, pren la copa de bella transparència
on juguen aires, núvols, solcant un blau camí,
i riu, sabent que a l’aigua mesurarà amb ciència
el raig de lallimona, la mel de romaní.

I beu, dant a l’entorn les últimes mirades.
La llum en el cristall, esparvilladament,
damunt sa cara es mou i l’omple de besades
i li fa cloure els ulls, repòs de tant d’esment.
D’Els fruits saborosos (1906)




















CANÇÓ D’UN DOBLE AMOR

L’amiga blanca m’ha encisat,
també la bruna;
jo só una mica enamorat
de cadascuna.Estimo l’una, oh gai atzar!
Estimo l’altra, oh meravella!
Bella com l’una no m’apar,
fora de l’altra, cap donzella.

L’amiga blanca m’ha encisat,
també la bruna;
jo só una mica enamorat
de cadascuna.

Ho fan l’airet o la claror:
estenc els braços per ma via;
va cadascun pel seu cantó,
du cadascun qui jo volia.

L’amiga blanca m’ha encisat,
també la bruna;
jo só unamica enamorat
de cadascuna.

I quan ja són a prop de mi
i ja mos dits les agombolen,
sota les túniques de lli
hi ha dues vides que tremolen.

L’amiga blanca m’ha encisat,
també la bruna;
jo só una mica enamorat
de cadascuna.
De Verger de les galanies (1911)





CAMPEROLA LLATINA

Alada, véns al solc i a la sembrada
i decantes el cap a la claror,
i mig augusta,mig espellifada,
et corones amb l’or de la tardor.

Tens la cintura fina i abrivada,
i el si d’una naixent promissió;
canta la teua boca, incendiada
com una rosa de l’Anacreó.

I fas anar la teva grana en doina
com sobirana que escampés almoina
i et rius del pobre Gàlata ferest.—

Mai no sabràs que dins la gleva amiga
jeu enterrada una deessa antiga
que et vetlla encara, compassant-teel gest.
De Verger de les galanies (1911)















LA BELLA DAMA DEL TRAMVIA
Si ran de la parada veieu el tram passar
tot ple de smarts o gent de la pescateria,
sota un gran feix de plomes eternament hi ha
la bella dama del tramvia.
La nua el seu ermini, gelós com un serpent;
sa gorja mal coberta la voluptat exhala;
deurà parlar, quan parli,...