Cartas A Un Joven Poeta

VIDEODOCUMENTAL

Estela Martínez de Arenzana

















































VIDEODOCUMENTAL

El documental poètic en el món contemporani






Furgar en les paraules és una tasca complicada i capaç de generar laberints seductors. Entrar de ple en el terme del gènere documental és una qüestió polèmica.
Què ésdocumental i què ficció, quan la matèria de què partim -el cinema, el vídeo, la fotografia- ens permet construir un seguit de miralls sempre mediatitzats, només indicis, d'aquell basar infinit que és la realitat.
En la història documental, com a gènere cinematogràfic, reconeixem una estratègia d'acostament i un interès per la realitat:

Interès per les relacions socials entre individus i per la relacióde l'home amb els seus mitjans de producció (documental social amb base en J. Grierson).

Interès per l'«altre», per allò que ens és estrany i particular d'altres cultures (documental antropològic amb R. Flaherti com a pare i apòstol).

Interès per la curiosa sensació de la pluja en la pell un dia de tardor (documental poètic amb J. Ivens com a clàssic).

Interès pel record de la imatge delsavis en una costellada de diumenge...

I d'aquesta manera podríem continuar enumerant els diferents aspectes de la realitat -de la seva realitat- que cada documentalista ha aconseguit tesar i comunicar al seu públic.

Entre alguns dels apòstols del documental més reconeguts cal esmentar F. Wiseman, que durant més de quaranta anys ha analitzat en films hipnòtics la composició i el funcionamentde les estructures que els humans muntem i que anomenem «institucions».

Així mateix, esmenten els enllaços que, a manera d'hipertextos, construeix C. Marker, en els quals escriptura, política i emoció es conjuminen per obrir nous camins neuronals. També cal esmentar J. L. Godard, que mitjançant l'assaig estén els ponts invisibles entre la subjectivitat i el món, i passeja sempre pels límitsdel que es pot dir i el que no, del que és, però no és, de manera que desmunta els límits entre documental i ficció.

Aquests són alguns dels nostres «clàssics» del gènere documental. La història ens serveix per això: per adorar (o trencar) els monuments i aprendre dels «clàssics» (o negar-los). Però d'això també en parla el documental històric, el travelling més llarg que la humanitat ha fetsobre la seva pròpia posada en escena. El material filmat al llarg del darrer segle ens permet reconstruir i recompondre el temps com un trencaclosques inesgotable.
Però deixem de furgar i recorrem al sentit comú: tots sabem què és un documental; no es tracta d'una ficció, no hi ha actors, sinó gent com nosaltres, formigues o ximpanzés, i als arxius, imatges sèpia amb gent que caminant molt ràpid.Forma part d'una recerca de sentit que es corporifica amb Rossellini: «Les coses són allà... Per què hem de manipular-les?», de manera que semblaria que la veritat ens embolcalla i és a l'abast de les nostres càmeres.





I tanmateix, quan sorgeix la voluntat de mostrar «la veritat», de llegir «el temps present» i «mostrar el món», els límits de les paraules i de les eines que utilitzemtornen a provocar la confusió. La tecnologia de la reproducció ens ha situat en aquesta curiosa situació que W. Benjamin va intentar expressar mitjançant una imatge poètica: «A partir de la reproductibilitat tècnica, la realitat s'ha tornat una flor impossible».
Ja no sabem diferenciar el món de les coses que parlen del món. Llenguatge i realitat han creat un nus inextricable. Tenim unes eines perintentar descriure el que veiem i sentim, però que l'únic que fan és mostrar i deixar sentir el que elles volen que veiem i sentim.

El documental de creació sol disposar d'aquestes paradoxes com a fórmula de tractament, és a dir, les inclou en el seu relat creant ruptures de gènere, renovant la mirada sobre la història, la mirada sobre les pròpies eines tècniques audiovisuals i eixamplant els...