Cartes al senyor James

Cartes a en senyor James

Era un dia com qualsevol altre, em vaig aixecar de la butaca, després de mirar la televisió fins tard. Aquella nit no havia estat de les més agradables en els darrers dies. Bé, em vaig rentar la cara, encara amb el sucre enganxat a les comissures dels llavis de les crispetes d’ahir al vespre; em vaig posar el barnús i em vaig prendre un bol de llet amb cereals dexocolata. Mentre em vestia vaig sentir el carter:
- Senyor James! Teniu una carta del teu oncle, i li deixo el diari d’avui. Bé, fins demà.
- D’acord i moltes gràcies!
Vaig ajustar la gran porta de l’edifici que separava els humils pisets de la prestigiosa Trafalgar Square, i vaig pujar les poques escales que separaven el meu pis del terra.
Un cop a dalt, vaig obrir el sobre ambinquietut, ja que teníem per costum xerrar dos cops al mes, i resulta que deia així:
- Hola James, sóc el majordom del teu oncle, era per dir-te que portem uns dies buscant al teu tiet, i ni rastre. Perdó per no haver-t’ho dit abans, però la policía va dir que si no tenia familiars directes, convenia esperar. Vine quan puguis, t’espero.
En llegir-ho em vaig desvetllar del tot, encara que l’oncleera un home actiu, gran, però actiu, no entenia com podia haver desaparegut.
Vaig anar a casa de l’oncle i em van anunciar la decepcionant desaparició del meu oncle, el meu familiar més proper, ja que vaig ser orfe des de petit i em va cuidar ell, i em va ensenyar tot el que sé.
Al cap d’uns mesos, el van donar per mort, ja que havien trobat una persona ofegada prop del riu de davant de la sevacasa inidentificable, i li van atribuir el cos. Vam fer un petit funeral, on només van assistir les quatre criades, l’Edwart, el majordom; i el forner que el visitava a diari. En acabar em van donar una carta del seu testament on m’atribuia
la seva mansió on em vaig criar, i tots els diners, que havia de trobar... En aquell moment no sabia si riure o plorar, sempre amb els seus enigmes, queocupaven part de les nostres converses. I deia el següent: A partir de la reflexió interior trobaràs la clau
de l’entrada a la següent.
En aquell moment no vaig entendre si això era un enigma o alguna altra cosa...
Van passar setmanes, fins i tot mesos, i no vaig arribar a la clau del misteri.
Fins que un dia em vaig plantejar que havia de ser alguna cosa física, i entre reflexió i interior... Ésclar! El gran mirall de la sala de jocs. No vaig saber què fer, i si m’equivocava? Al final, la meva tossuderia em va empènyer a fer-ho i vaig trencar el mirall.
Allà hi havia un foradet, però no sabia què posar-hi; la carta? No, era massa petit... Una clau? Em... Clar! La clau que em va donar quan tenia set anys... Si és que ho tenia tot planejat.
La vaig inserir dins del minúscul forat i li vaigdonar la volta. Sobtadament, la clau va caure a terra, i amb un joc de palanques visible per tota la sala de jocs, la porta s’entreobrí.
Vaig agafar la clau, i vaig continuar. En aquell camí amb parets de sorra que precedia la porta, hi havia qualsevol animal i objecte que et pugi donar la mínima sensació de soletat. S’hi podia veure el deteriorament del pas dels anys.
En prosseguir em vaigtrobar una petita porta amb ara, un pany amb forma circular i gross, del tamany d’una bola de golf, o una mica més gran.
Vaig estar rumiant, i en la incertesa del meu cap, s’entrelluí la resposta. Una de les boles de billar, en les palanques de l’entrada havia caigut a terra, però per l’emoció vaig seguir endavant sense donar-li més importància. En aquell mateix instant, vaig sentir un soroll moltfort. No! Vaig començar a córrer cap a la porta, però s’havia tancat. En aquell moment, el pensament de quedar-me tancat allà, fins la fi dels meus temps.
Vaig mirar per tot arreu, havia d’haver-hi una sortida. De cop, vaig mirar el sostre, i amb lletres quasi il·legibles, vaig entendre que hi posava “Recorda la reflexió” La reflexió? El reflex del sostre és el terra. Mentre buscava un signe...