Català

La La literatura La literatura de postguerra.

La guerra civil (1936-1939) tallà en rodó totes les iniciatives i realitzacions polítiques i culturals anteriors. De l'obra ingent que havien dut a terme els homes de la Renaixença, del Modernisme i del Noucentisme, no en quedava sinó el record. I, potser, ni tan sols això. Mort, misèria, fam, exili, por, prohibicions, repressió, són paraules queen un sentit general, poden caracteritzar la immediata postguerra.
Una situació com aquesta, òbviament havia d'afectar la vida quotidiana i cultural. L'intel·lectual patí els efectes de la guerra com qualsevol altre ciutadà, però, a més, veié estroncades les seves possibilitats literàries. I el que fou més greu: la situació el conduí cap a la desorientació i cap a l'immobilisme mental.
Etapes dela literatura de postguerra
1939-1946 Fins a l'any 1944, la literatura catalana fou clandestina. Abans, els intel·lectuals que no havien marxat a l'exili s'organitzaren segons un programa de recuperació lingüística i cultural molt concret. Aquestes reunions gairebé familiars, prengueren cos i tendiren a institucionalitzar-se. D'aquestes sessions en sortiren edicions d'obres diverses. El complicatsistema d'edició (pseudònims,dades falses, peus d'imprenta canviats) estimulà l'aparició de substitutius de llibres: estampes, recordatoris, nadales, circulars literàries amb data i signatura per tal de semblar una carta, etc.
1946-1955 La derrota de les forces de l'Eix al final de la Segona Guerra Mundial significà una lleu liberalització de l'ambient. S'iniciaren els contactes entre elsintel·lectuals catalans i els espanyols, i la literatura catalana, lentament, sortí de la clandestinitat i tornà a ser pública. Reaparegueren o nasqueren editorials; es crearen premis literaris; es recuperà el teatre i sortiren revistes en forma de llibre o dependents de centres religiosos . Amb tot, però, la tasca clandestina continuà, ara lligada als nuclis universitaris. Així, es fundà “Ariel” on hicol·laboraren autors ja consolidats com Riba, Manent o Garcés, i d'altres de més joves que donaren nou impuls a la publicació.
1955-1970 A partir dels últims anys de la dècada dels cinquanta, començaren a produir, dues generacions: aquells escriptors que, formats i en alguns casos ja coneguts abans de la guerra, havien deixat d'escriure i ara tornaven a la llum pública.Els primers, els formatsi/o coneguts abans del 1939, foren els més afectats per la desfeta bèl·lica que sofrí el país. Ells com a homes havien canviat i la nova conjuntura històrica no els era favorable. Són els escriptors que d'una manera més directa fan literatura sobre la guerra civil des dels precedents més immediats fins a l'exili o els camps de concentració, passant per la reraguarda i el front. I uns altres de mésjoves que iniciaven aleshores la seva tasca intel·lectual. Els més joves, mancats d'una tradició i d'una vida literària i cultural adient, hagueren de suplir les deficiències de manera autodidacta. Els propòsits, però, anaven més enllà dels purament literaris i estètics. Els punts bàsics del seu programa foren dos: d'una banda, normalitzar definitivament la llengua i, de l'altra, arribar a unaentesa entre la ideologia marxista i la cristiana més dinàmica.
1977-1980 Els últims anys de la dècada dels seixanta són marcats per dos fets que incidiren de manera especial en el desenvolupament posterior de la nostra literatura. D'una banda, la lluita dels universitaris pel sindicat Democràtic i, de l'altra, el Maig del 1968. Els escriptors que comencen a produir en aquests anys, viuenenlluernats pel món estranger i les seves obres reflecteixen les noves experiències i la rebel·lia enfront de la societat de consum en la qual viuen immergits. Autodidactes i formats en el bilingüisme, acusen una certa pobresa de llenguatge i de tècniques.
La literatura a l'exili
Els catalans que el 1939 deixaren el país van organitzar-se molt aviat per tal de mantenir vius uns lligams cívics i...