Català

Qui sóc? No ho sé. Qui vaig ser? No té importància. Qui serè? Ves a saber… El meu equipatge és la meva guitarra i el meu talent per a la música. Només tinc la roba que porto posadai vull agafar el primer tren que passi. No m’importa on vagi a parar, potser allà arribo a triomfar. Molta gent espreguntarà el perquè del meu somriure. Ningú ho entén però és fàcil. No soc infeliç. Al contrari, sóc totalment feliç. Visc i deixo viure, si molesto marxo. La meva filosofia de vida és aquesta. Ésben senzilla. No sóc ningú i no tinc a ningú. Sóc com un fantasma. Estic aquí i de sobte ja no hi sóc. De ben petit que vaig voltant pel mónja que la meva mare era alcohòlica i el meu pare... No sé ni qui és. No tenia res i per tant, em vaig saber muntar la vida. Un dia, caminant, invisible per tothom, com sempre, de sobte vaig veure unbar ple de gent i una noia, molt maca, tocant la guitarra. Amb una veu que no havia sentit mai. Em va agradar aquell instrument i li vaig demanar, al acabar el concert, que si me’n podria ensenyar. Ellaem va dir que només estaria uns dies a la ciutat però em va donar diners per a fer classe amb un vell conegut seu. Vaig començar a anar-hi i al cap d’uns anys, em vaig poder comprar una guitarradesprès d’haver anat fent concerts amb la que m’havia deixat aquell vell tan simpàtic. Era una Fender Squier SA-105 SB, no era una gran guitarra però per començar, gens malament. Segueixo tenint aquestaguitarra. No en necessito una de millor. Tinc un talent estrany. No segueixo cap ritme ni cap compàs quan toco. Improviso, és el que més m’agrada. No tinc cançons escrites en cap full, el full és elmeu cap i allà, hi és tot. Hi ha molta gent al món que té milions de problemes més greus que el meu, així que els...