CATALÀ

CATALÀ

Exercicis pàg. 210
1. Busqueu en el text un mot que signifiqui el següent (els donem per ordre d’aparició):
- discurs, escrit, violent contra una persona o una cosa (1P): invectiva l. 29
-inflamat, animat d’una passió (2P): abrandat l.41
- no obstant això (2P): tanmateix l.53
- que porta la mort, una grossa desgracia (3P): funest l. 85
*Digueu que senten per demagògic (l. 44)
Es diuque un discurs és demagògic quan mou o arrossega el poble tot adreçant-se als seus sentiments i emocions irracionals.
2. En la segona meitat del text apareixen algunes formes verbals que acaben endesinències pròpies d’una determinada varietat dialectal? Quines són tals formes i a quina varietat pertanyen? (Pots consultar el quadre de les pàgines 216 i 217).
Hi apareixen quatre formes verbals pròpiesdel valencià:
• demane (lín. 71): 1a pers. sing. del present d’indicatiu del verb demanar, que presenta la desinència [e], com tots els verbs de la primera conjugació.
• puga (lín. 75) i dissolga(lín. 93): 3a pers. sing. del present de subjuntiu amb desinència [a] en la 2a i 3a conj.
• Encara que és molt habitual a altres terres, hi podríem afegir també l’infinitiu tindre (lín. 54): variantpopular de l’infinitiu tenir, format per analogia amb d’altres verbs de la segona conjugació i amb les formes de futur i condicional d’aquest verb irregular. 
3. En el text es contraposa un abans i undesprés amb relació a l’ús de la paraula en públic. Què caracteritza cadascun d’aquests usos? Com els valora, l’autor? Era, segons ell, ineludible l’aparició d’aquestes dues menes de discurs públic?Quina és la seva tesi?
Joan F. Mira distingeix entre l’ús de la paraula en públic abans de la Revolució Francesa i després:

• Abans de la Revolució Francesa, parlar en públic significava fer-ho davantd’un auditori selecte i culte i, per tant, es valorava que l’orador parlés bé i dominés els recursos clàssics de l’oratòria. • Després dela Revolució Francesa, en canvi, la democràcia s’estén i,...