Catalunya I La Mediterrania

CATALUNYA I LA MEDITERRÀNIA AL S. XVI | |La pacificació i reorganització de Catalunya portada a terme per Ferran II, a finals del segle XV, va fer que aquesta sortís, en part, del col·lapse econòmic que havia patit durant els decennis anteriors.
Barcelona semblava recuperar la seva preponderància, enfront de València que havia ocupat durant el segle XV el buit deixat per una Catalunya en francadecadència i empobrida per la guerra.
Els estols catalans tornaven a solcar la Mediterrània en direcció a Egipte.  De nou es reprenia l'activitat comercial, els  catalans arribaven altre cop al nord d'Àfrica,  Sicília, Sardenya i Nàpols.
En el últims anys del regnat de Ferran II, s'havien conquerit i fortificat tot una sèrie de ports del litoral del Magrib des de Melilla fins a Trípoli (Melilla,1497, Orà 1509, Alger 1510, Bugia 1510, Trípoli 1510 ). Això havia permès controlar, encara que de forma efímera, la pirateria barbaresca, a la que s'havia privat de gran part de les seves bases.
La embranzida adquirida pel poder otomà en temps de Solimà el Magnífic, que va conquerir Belgrad (1521) i va derrotar Hongria a la batalla de Mohács (1526), va anar acompanyada del creixement del dominiturc en tota la Mediterrània.
Els llegendaris pirates barbarescos, els germans Barba rossa, Khayr i Aruj-ed-Din,  havien passat de la resistència als atacs cristians, a prendre la iniciativa. Les seves accions sobre les costes de Catalunya es varen començar a sentir cada cop amb més intensitat, sobretot a partir de la pèrdua d'Alger (1529). A l'any següent  Khayr-ed-Din obtenia  la regènciad'Alger i tres anys més tard (1533) el comandament de la flota turca. L'any 1539 Barba rossa vencé l'almirall genovés Andrea Dòria aliat de catalans i venecians.
Carles V es va veure obligat a organitzar dues expedicions de conquesta, una a Tunis (1535) que va reeixir, i una altra a Alger (1541) que va fracassar. La participació catalana en ambdues va ser important, si bé no varen servir per impedirla continuïtat de les accions de cors dels turcs.
Per altra part el comerç català i la puixança que semblava s'havia començat a recuperar a principi de segle, feia uns quants anys que havia entrat en fase de franca regressió. A l'exclusió dels catalans del comerç amb Amèrica, s'havia afegit el tancament de les rutes comercials amb orient.
Dues havien estat les causes del tancament del comerç delmig orient. Per una part, Portugal havia obert la ruta de la Índia vorejant el Cap de Bona Esperança, monopolitzant el comerç de les espècies i obstaculitzant  les rutes comercials del Golf Pèrsic i la mar Roja,  tancant-les a partir del 1515 (establiments a Ormuz i Socotra). Aquest fet  havia estat un cop mortal per a la prosperitat d'Egipte, que fins llavors havia monopolitzat el comerç delsproductes de l'extrem orient, comerç que es feia extensiu a catalans, genovesos i venecians. Per altra part, l'antecessor de Solimà, Selim I s'havia apoderat de Damasc (1516) i El Caire (1517) i si bé durant un temps els turcs varen respectar els acords comercials entre Egipte i els catalans (confirmació  dels privilegis  l'any 1528),  aquest comerç a la pràctica havia deixat d'existir.
Les costesde la Corona catalano-aragonesa, s'havien convertit en la reraguarda d'un Imperi, que mirava més enllà de l'Atlàntic. Aquest imperi estava deixant desguarnides aquestes costes i per tant, sotmeses als atacs dels corsaris barbarescos, al servei de l'Imperi otomà. Mentre la Corona centrava els seus esforços bèl·lics a les guerres a Europa; els conflictes religiosos en temps de Carles V i la guerra aFlandes en temps de Felip II.
Els últims episodis que succeïren a la Mediterrània, on els catalans preponderaren, van ser la defensa de Malta (1565) i batalla de Lepant (1571), aquest últim episodi va ser la reacció d'Occident a la caiguda de les últimes colònies comercials a la Mediterrània oriental i a la conquesta de Xipre pels turcs. Fou una victòria inútil, ja que en cap cas s'aprofità la...