CFEEB

El text històric de caràcter públic que se’ns presenta de l’autora Raquel Cercós i Raichs, publicat el gener de 2011, ambientat a l’Espanya dels anys setanta, concretament de Barcelona, explicant-nos un fragment de la història del primer centre de formació d’Educador Especialista, antiga figura de l’Educador Social, anomenat de Centre de Formació d’Educadors Especialitzats de Barcelona ( CFEEB), baix la direcció de Toni Julià. Però abans d’analitzar el text, ens remuntarem als inicis de la figura de l’Educador Especialista.
Els inicis d’aquesta professió els trobem a França, on en 1943 es reconeix oficialment la professió de l’educador, però no fou fins després de la Segona Guerra Mundial, el 1945, en un context social on el nombre d’orfes, vagabunds i com a resultat ladelinqüència augmentaren, sorgint els primers educadors professionals, amb el nom d’educador especialista. Fins a les hores molts d’educadors no tenien ni vocació ni la formació adequada, eren una mescla de vigilància correctiva, l’ensenyament i les tècniques d’animació provenint de l’escoltisme,en un entorn de treball molt penitenciari. En els inicis els educadors socials es classificaven segons el tipus deformació segons educador tècnic d’observació, educador de la reeducació sublimada i educador de la reeducació consagrada. En 1947 es comencen a crear centres i associacions per una millor coordinació del servei, l’any 1950-51 es crea la primera definició d’educador especial, el 1952 es crea el primer centre oficial de formació d’educadors especialitzats, i finalment, en 1967 passa a ser un títoluniversitari a l’Estat francès.
Per conèixer els orígens de l’educador social a Espanya ens hem de remuntar a l’any 1939, quan Joan Piquer va demanar crear una nova professió en l’àmbit social anomenada educador especialista. Aquesta reclamació cercava la formació adequada del personal que fins a les hores, no existia. Aquesta figura substituirà les figures de zelador, vigilant, carceller iinstitutor. Reclamava que aquesta figura tingués la capacitat per a exercir el model paternalista, ja que les institucions volien crear un model familiar.
La situació d’aquesta professió es va estancar durant la Guerra Civil i posteriorment amb la dictadura. En aquells anys Espanya estava en una època d’aïllament diplomàtic i autarquia, no tenint cap rellevància social. Però l’any 1960, un estudidemostrà que la manca de formació dels professionals que exercien el camp de la discapacitat física i psíquica, no així en altres camps com la sordesa i la ceguera. L’any 1964 es concreta a Madrid una formació més oficial del professor especialitzat en pedagogia Terapèutica, l’any següent s’imparteix a Barcelona, el que va ser l’antecedent real en la formació dels educadors especialitzats, dividint-seen dos tipus de cursos, el bàsic que es centrava en coneixement de pedagogia i psicologia, o el d’especialització, que contava en una part sobre treballs d’aplicació practica i l’altre era unes pràctiques.
L’any 1970 neix el centre de formació d’Educadors Especialitzats de Barcelona, avalada per l’Associació Internacional d’Educadors de Joves Inadaptats, i supervisat pels centres d’EducadorsEspecialitzats de Toulousse i per l’Escola d’Educació de Versalles, que va iniciar el primer curs el mateix any, baix la direcció de Toni Julià, format a Toulouse com educador especialitzat. Des del començament les idees del centre eren desenvolupar el que significava la figura de l’educador especialitzat i donar un sentit a la formació per després aplicar-ho a la pràctica. El seu propòsit també eraformar a tots els treballadors que exercien sense formació.
En 1975 l’Ajuntament de Barcelona encarregà a la CFEEB el projecte de convertir i de direcció els asils municipals d’infància, originant els col·lectius infantils. Aquesta institució va poder formar futurs professionals i alhora, donar-los feina als centres, millorant la qualitat de la teoria, per la seva posterior pràctica, en un...