Cinema Lila

INTRODUCCIÓ

El tema

Encara no he trobat cap tema que em sembli tan complet, tan absorbent, com el cinema. Tot i així segueixo tenint la sensació que en sé molt poc, així que vaig tenir clar gairebé des del principi que aquest seria el tema del meu projecte.
El cinema, per mi, és com una passió que pren gairebé tots els sentits. És la vida però amb uns colors diferents, sovint més intensos,amb uns sons més clars, amb un altre ritme. Per mi el cinema és una metàfora de la realitat, en la que es projecta la vida tal i com ens agradaria que fos. Potser tot seria més fàcil si poguéssim posar-nos una gorra i dirigir a través d’un megàfon tot allò que ens passa i que passa al voltant nostre, o si poguéssim editar-ho, tallant algun error per aquí i alguna època massa llarga per allà. Ésaquesta la màgia del cine crec, el que més m’atrau. Pots jugar a ser Déu per uns moments, crear nous universos i formar-ne part. I seran universos perfectes, en els que tot es regirà per una lògica, perquè els hauràs creat tu. A què aspirem tots si no és a la coherència, l’equilibri? El problema és que vivim una realitat que molts cops no és massa coherent, que sovint no té gaire sentit. I és queel cinema, com l’art en general, crec que és bàsicament això; és la vida amb un ritme que som capaços de desxifrar.
En quant a les dones, vaig adonar-me’n que realment coneixia molt poques directores. Tot i així, els films realitzats per aquest grapat de dones m’havien entusiasmat, havien connectat amb mi d’una manera especial, fent-me introduir en la història des del principi. Vaig pensar quepotser és que es tractava d’uns films amb una mirada més propera a la meva.
Sabia que algunes professions havien passat a ser relacionades a un sexe determinat (infermeria, mestres d’ensenyament infantil o escoles bressol, direcció d’empreses...); vaig pensar que la direcció de cinema potser també havia caigut en aquest parany, i em vaig preguntar perquè.
Sempre m’havia interessat el tema de ladiferència de gèneres, i sobretot m’havia preguntat per quina raó les dones jugàvem aquest paper, sovint d’entrada menys poderós en les relacions amb l’altre sexe. Potser no és si no una altra injustícia, com tantes altres amb les que hem de conviure. Però el fet és que no puc evitar sentir-m’hi especialment identificada. No em considero feminista, no estic segura que realment pertanyi a aquestaideologia. Simplement puc veure, com qualsevol altre, una desigualtat entre sexes que massa sovint juga en desavantatge de la dona, i el que tinc és curiositat per entendre perquè s’ha arribat a aquest punt i saber què caldria fer per arribar a un equilibri que resulti igualment beneficiós per tots dos sexes, en el cas que sigui possible.
Si hagués tingut més temps, probablement el següent passeria fer un curt jo mateixa, per comprovar quines són les dificultats més habituals per les que han hagut de passar les directores de les que parlo, i descobrir si, entre les apreciacions que facin els espectadors de la meva obra, trobo algunes de les característiques que en un primer moment creia veure reflectides en els films fet per dones.

La tesis
Tot veient aquestes pel·lícules dirigides perdones que he comentat anteriorment, vaig pensar que tenien alguna cosa en comú. Tenia la sensació que en moltes d’elles hi podia distingir una mena de subtilesa, d’ambigüitat a vegades, que conformava una sensibilitat que les feia diferents a les pel·lícules dirigides per homes. La pregunta que em vaig fer, llavors, és si realment existia un seguit de característiques comunes que fessin possibledistingir una pel·lícula dirigida per una dona d’una altra que no ho fos. I si existien, quines eren?

Metodologia
Per construir la part conceptual de la memòria escrita m’he servit essencialment de la consulta llibres, que obtenia o bé adquirint-los o, més habitualment, alquilant-los en una biblioteca pública, i d’alguns assajos sobre el tema a Internet. També he fet entrevistes presencials...