Ciutadans o pàries?

Des de Tiresias fins a Hawkings, passant per Beethoven, la discapacitat ha estat una part integral i important de la història de la humanitat, en els seus mites, en les seves ciències, en les seves arts.

Aquests tres noms no són més que la punta de l’iceberg d’un fenomen que provoca sensacions oposades en la nostra societat: l’existència d’individus diferents que són tradicionalment catalogatsper l’origen mèdic de les seves diferències i menyspreats pel llenguatge que els adjectiva.

Els individus que han pertangut i pertanyen a aquest col·lectiu s’han vist obligats a viure sempre com una minoria destinada a ser els herois (en la seva minoria) i paries sense casta (en la seva majoria) d’una societat en la qual no sempre hi ha hagut castes.

Herois i paries s’han vist condemnats aviure en una societat que ha tingut sempre una actitud incoherent respecte a la seva existència, ja que mentre els seus éssers més propers els volien, la societat els relegava com a individus inútils; ciutadans de segona que havien de romandre en aquesta cantonada social dels infeliços, els malalts, els paries.

Així, en aquesta posició de volguts, però no desitjats, i amb l’eterna esperançad’una cura que mai arribarà per a tots/es, les persones amb discapacitat han anat assumint el seu rol en la societat moderna, en la qual formen part d’una més de les moltes minories, però amb una peculiaritat: no existeix ningú que pertanyi a aquesta minoria que vulgui pertànyer a ella, perquè és, pel que sembla, font d’infelicitat segura.

D’aquesta manera, totes les persones amb discapacitat hemanat a parar a un gueto en el qual ningú vol entrar i del que tothom vol sortir amb l’esperança de la curació pròpia, inconscients que la discapacitat estarà sempre aquí.

Les raons que motiven aquest desig de sortir del gueto, de la casta dels paries sense casta, semblen òbvies a priori , no obstant això requereixen una anàlisi profunda per a la seva millor comprensió per part de la societat, dela qual les persones amb discapacitat formem part, i per poder trobar raons que alimentin l’autoestima de les persones que tenim alguna discapacitat.

Aquesta anàlisi ho podem realitzar en els següents eixos fonamentals:

* La tradició judeocristiana
* La felicitat inassolible
* El mite medico-científic
* La teoria de les minories
* El disseny social

En la tradicióreligiosa del món occidental, una persona amb discapacitat és un malalt al que la ciència no ha pogut guarir, per la qual cosa l’actitud a adoptar davant ell o ella és la compassió i la pietat pel malalt incurable. Fa dos mil anys, alguns van tenir sort, ja que Jesucrist, per demostrar que era fill de Déu va fer alguns miracles i va guarir a uns pocs. Avui dia, el Papa no té aquest poder per fermiracles, per la qual cosa les persones amb discapacitat només podem esperar que ens guareixi la ciència, tret que Déu enviï a un altre fill a guarir-nos, i aquesta vegada haurà de ser de forma massiva, ja que hi ha moltes més persones amb discapacitat.

Per a nosaltres, malalts incurables, hi ha condescendència, comprensió, pietat i molta ajuda a nivell personal i, per descomptat, l’estatus defills de Déu que ens iguala a la resta dels éssers humans i ens concedeix el dret a la vida.

Aquest estatus té, per tant, un doble vessant, d’una banda la d’ajudar-nos i igualar-nos a la resta dels homes i per l’altre la d’encasellar-nos com a ser éssers dignes de condescendència que no poden abandonar la seva posició.

Aquesta dicotomia inunda el pensament contemporani i és responsable de ladivisió entre “nosaltres” i “ells”, que també està present en aquest article, adornant i donant cobertura a una posició ambigua que és l’arrel d’alguns dels mals que sofreix el col·lectiu de persones amb discapacitat.

Lluitar contra dos mil anys d’història no serà tasca fàcil, però és un dels objectius d’aquest article. És imprescindible abandonar el concepte de malalt incurable i les seves...