comentari La plaça del Diamant





COMENTARI DE TEXT

CAPÍTOL 22
LA PLAÇA DEL DIAMANT









09/03/15
La plaça del Diamant és una de les obres més conegudes de Mercè Rodoreda. La va començar a escriure el 1959, durant el seu exili, i va ser publicada el 1962. Es tracta d’una novel·la realista i psicològica, ja que reflecteix la vida interior, evolució i pensaments de la Natàlia, una noia que viu a Barcelona entre els anys30 i 40, és a dir, durant la Segona República, la Guerra Civil i la postguerra. Tot i estar ambientada en una època tan concreta i plena d’esdeveniments històrics rellevants, però, al llarg de la novel·la se’n fan referències poc precises i des del punt de vista de la narradora, que ho explica amb quotidianitat. Aquesta narradora, és en tot moment la Natàlia, també coneguda com a Colometa, laprotagonista de la novel·la, qui explica la història en forma de pensament interior i en ordre lineal, és a dir, amb els fets ordenats cronològicament.
El capítol 22, en el qual es centra aquest comentari, se situa a l’època de la Segona República. Això, però, ho sabem gràcies a fragments d’altres capítols, ja que en el 22 no apareix cap referència temporal. En el 14 es proclama la República: “I totanava així, amb maldecaps petits, fins que va venir la república” (p. 84), i en el 26 comença la Guerra Civil: “va venir el que va venir” (p. 141).
El tema central del text, és el colomar i l’angoixa que li comença a provocar a la Colometa. En aquells moments ella treballa a casa d’uns senyors fent les feines de casa i atenent als visitants, i durant els matins deixa als seus dos fills, la Rita iel Toni, sols a casa. En capítols anteriors, ells, per tenir companyia deixen que els coloms que tenen al colomar entrin a casa, i en Quimet, el marit de la Colometa, decideix habilitar una de les habitacions del pis per tal que els coloms hi puguin viure.
En el primer paràgraf del capítol, comença a introduir-te a aquesta sensació d’angoixa que li provoquen els coloms: “Coloms al terrat, coloms alpis; els somiava” (p. 124). També queda reflectit el fet que és ella la que s’encarrega de pràcticament totes les feines de la casa i el Quimet no l’ajuda: “Em matava netejant els coloms” (p.124); i menciona els senyors pels quals treballa “Quan anava pel carrer cap a casa dels meus senyors” (p. 124).
En el següent paràgraf, l’element principal és la solitud que sent la Colometa. No té gairesamics a part de la Julieta, a qui gairebé no veu mai, i els amics d’en Quimet: el Cintet i el Mateu. A més, el Quimet és un personatge egoista que no es preocupa gaire per ella, i quan ella intenta explicar-li el que sent, ell li parla del mal que li fa la cama, que és una excusa que va començar a donar-li temps enrere perquè estigués per ell. Per tant, no té ningú a qui explicar-li les sevespreocupacions i problemes: “No li podia explicar que no em podia queixar a ningú, que el meu mal era un mal per mi sola” (p. 125). També segueix repetint que està farta dels coloms: “la meva casa que havia estat un cel, se m’havia tornat un desori” (p. 125), i s’obsessiona amb l’olor, o més aviat pudor, dels ocells. Un altre detall important que és destacable al llarg de gran part de la novel·la, és lasubmissió de la Colometa a en Quimet. En aquest capítol queda reflectida en dues frases: “no tenia ni esma, quan calia, de dir no” i “La senyora Enriqueta s’hi va ficar i va dir que no tenia caràcter, que, ella, ja ho hauria acabat, que mai no s’hauria deixat fer una cosa com aquella” (p. 125).
En el final del segon paràgraf i fins al final del capítol, narra la visita de la mare d’en Quimet, quevol veure el colomar. D’aquest últim fragment cal destacar-ne les mencions al negoci que en Quimet vol fer amb els coloms (“només li parlaven dels coloms i que aviat es farien rics” a la pàgina 125), la menció de l’estima que els nens tenen als ocells (“ell i la Rita els parlaven com si fossin els seus germanets” a la pàgina 126), els símptomes que comença a patir la mare d’en Quimet, que morirà...