Comentari d'Antígona

Comentari del fragment de la pag. 67 d’Antigona, de Salvador Espriu

Antígona és una obra de teatre escrita per Salvador Espriu per primera vegada l’any 1939 i versionada per ell mateix l’any 1967.
Salvador Espriu és recordat, sobretot, com a un dels grans poetes de la literatura catalana, però també es va donar a conèixer com a dramaturg adaptant antics mites al context que ell va viure,com ara Antígona, Fedra o La primera història d’Esther. També cal esmentar que Espriu va ser un dels integrants de l’anomenada Generació Sacrificada, formada per un conjunt de joves autors que van viure la seva joventut en plena guerra i postguerra; i per tant tota la seva producció literària pertany a aquest gènere de reivindicació contra l’entorn i la repressió del moment.
Antígona es unatragèdia grega clàssica. Tant la versió de Salvador Espriu com la tragèdia que va fer Sòfocles del mite, comparteixen el tret característic que distingeix una tragèdia de qualsevol altre gènere teatral: la mort de la protagonista, en aquest cas, d’Antígona. El procediment amb el que està presentada l’obra d’Espriu és el diàleg entre els personatges, que esdevé un element clau per tal d’entendre els seusperfils psicològics.
El to emprat en Antígona és seriós i solemne, ja que és una obra molt densa quant a la trama representada.

La versió que fa Espriu de l’antic mite grec d’Antígona està centrada, bàsicament, en la repressió en la que es troba la societat d’un poble, davant d’un governant que estableix un règim polític que comparteix notables semblances amb una dictadura. Donat el context enel que l’autor va escriure l’obra, és ben clar que no va escollir aquest mite per casualitat, sinó que ho va fer per poder establir una comparació entre dues situacions semblants: la dictadura de Creont a la que es veu sotmès el poble de Tebes a la tragèdia, i la dictadura i la repressió que va imposar Francisco Franco al poble català.
Antígona mostra la rebel•lió de la protagonista, Antígona(que és una persona pietosa i que defensa la seva sang i la justícia amb totes les seves forces), envers les injustícies de Creont, el dictador del seu poble. Una rebel•lió que, a mesura que anem desenvolupant el comentari, veurem que acaba sent de poca utilitat, ja que no canvia el transcurs dels fets, però que ella veu necessària, ja que la duu a terme d’acord amb els seus principis morals, quesón els que la mouen a actuar d’aquesta manera. Per tant, el tema d’aquesta obra és atemporal, ja que parla sobre els valors morals que fan que les persones actuïn d’una manera o d’una altra segons la seva integritat moral.

El fragment que comentaré ens situa a Etèocles, Creont i Antígona en la mateixa escena. Creont i Etèocles estan parlant sobre la guerra que s’ha declarat contra Argos i sobrela localització dels seus contricants. És en aquest moment quan Creont li diu al rei de Tebes que el seu germà, Polinices, lluita al bàndol contrari, i incita a que lluitin entre ells. Antígona, que hi és present tota l’estona, s’escandalitza i no es pot creure que la maledicció que afecta al llinatge de la seva família s’estigui complint.
L’escena es troba a la presentació de l’obra, just abansdel nus, perquè és el moment clau que desencadena els fets que conformen aquesta tragèdia. Abans de que Creont intervingués, Etèocles només està planificant les posicions del seu exèrcit, parlant amb Antígona i poc més. Però és justament el parlament de Creont el que fa que la trama agafi el pes dramàtic, ja que és ell qui mou els fils per aconseguir que els dos germans i reis de Tebes, Etèocles iPolinices, que es troben en bàndols contraris, es matin entre ells.
Creont és el tiet d’Etèocles, Polinices, Antígona i Ismene. El seu objectiu és el d’arribar a ser rei de Tebes, i no té escrúpols per arribar a aconseguir-ho. És per això que no li representa cap problema moral fer que a Etèocles li bulli la sang i vulgui enfrontar-se al seu germà:
CREONT
Fes-me cas, Que ningú no digui:...