comentari l albatros flors del mal

L’ALBATROS

Aquest poema està estructurat amb una gran claredat. Els tres primers quartets presenten la imatge de l’albatros, construïda, com és habitual en la poesia de Baudelaire, a partir d’unasèrie de contraposicions: d’una banda, els albatros són els “ocells grans de l’oceà”, els “prínceps de l’atzur”, “Viatger que volava…”, “Tan bell fa poc…”; de l’altra, una vegada damunt la cobertadel vaixell, són “maldestres i feixucs”, “porucs”, “maldestre i indolent!”, “ridícul, repugnant!”. Els dos primers versos del tercer quartet reforcen aquesta contraposició semàntica amb la contraposiciótemporal: “Viatger que volava… / ara maldestre i indolent!”, “Tan bell fa poc… / ara ridícul, repugnant!”
El poema hauria pogut acabar aquí, perquè la imatge és molt transparent, però Baudelaire hiha afegit un quart i últim quartet que explicita el significat simbòlic d’aquesta imatge: “El Poeta és semblant…” Es tracta de la concepció, tòpicament i típicament romàntica, del poeta com un ésserd’enorme singularitat a qui són incapaços d’entendre aquells que viuen en la rutina i el costum.
Ara bé, la contraposició bàsica i més profunda d’aquest poema és la que és dóna entre el cel—l’atzur—, on vola l’albatros, i els abismes, “les gouffres amers”, sobre els quals s’esmuny el vaixell. Aquest contrast enuncia el principi que recorre tota la primera part de Les flors del mal. D’una banda, hiha: tenebres, abisme, por, desolació, desert, presó, fred, negre, podrit…, de l’altra: ímpetu, cel blau, llum, ideal, puresa… Gairebé en tots els poemes trobem aquesta antítesi desesperada. Sovint laveiem concentrada en un espai breu i convertida en una dissonància lèxica:“bruta grandesa”, “caigut i encantador”, “pànic fascinador”, “negre i clar”.Aquesta unió del que normalment no es pot unirs’anomena oxímoron. És un antic artifici del llenguatge poètic que serveix per a expressar estats anímics complicats i és la figura bàsica de la dissonància de Baudelaire.
El rigor del món...