COMENTARIO AIGUA-MARINA

Aigua­marina
Josep M. de Segarra
Voldria, ni molt ni poc:
ésser lliure com una ala,
i no mudar­me del lloc
platejat d’aquesta cala;
i encendre el foc
del pensament que vibra,
i llegir només un llibre
antic,
sense dubte, ni enveja, ni enemic.
I no saber on anirem,
quan la mort ens cridi al tàlem:
creure en la fusta del rem,
i en la fusta de l’escàlem.
I fer tot el que fem,oberts de cor i de parpelles,
i amb tots els cinc sentits;
sense la por de jeure avergonyits
quan surtin les estrelles.
Comprendre indistintament
rosa i espina;
i estimar aquest moment,
i aquesta mica de vent,
i el teu amor, transparent
com una aigua­marina.

LOCALITZACIÓ
El poema va ser escrit pel poeta, novel∙lista, dramaturg, periodista i traductor Josep Maria deSagarra i de Castellarnau (Barcelona, 5 de març de 1894 ­ 27 de setembre de 1961) i publicat l’
any 1935 en el recull de poemes “Àncores i estrelles”.
Aquest, formava part d’ una família de la petita aristocràcia barcelonina del segle XX, per la qual
va tenir l’ oportunitat de dedicar gran part de la seva vida a l’estudi de la història.Des de ben petit va estar influenciat per les propietats que l’ envoltaven: una casa senyorial al
carrer dels Mercaders (amb una biblioteca amb quatre segles d’ història) i la finca de Santa
Coloma de Gramenet (envoltada de natura, la qual el va afectar en les seves primeres obres).
Sempre va estar interessat per la lectura i la poesia de ben jove, fets que van donar lloc al gran
poeta en el que posteriorment es convertiria.Va estudiar el batxillerat amb els Jesuïtes i la carrera de Dret a la Universitat de Barcelona. No
obstant això aviat va voler ser escriptor i als 18 anys va guanyar un premi de poesia en els Jocs

Florals. Va col ∙ laborar freqüentment a la premsa, sobretot a La Publicitat i Mirador. En 1955 va
obtenir el Premi Nacional de Teatre per La Ferida Lluminosa. En els seus últims anys de vidaera membre de l'Institut d'Estudis Catalans, l'Acadèmia de les Bones Lletres, Consell General
d'Autors d'Espanya i la Junta de la Gran Creu d'Alfons X el Savi. Va morir a Barcelona després
d’una llarga malaltia.

ESTRUCTURA EXTERNA
Aquest poema està compost per 4 estrofes, la primera té nou versos, la segona quatre, la
tercera cinc i la quarta sis. La rima es consonant i la majoria de versos són heptasíl∙labs peròtambé apareixen versos tetrasíl∙labs, octosíl∙labs, pentasíl∙labs i algun decasíl∙lab. Per tant el
poema té versos lliures tant d’Art Major com d’Art Menor.

TEMA
El món de la vida i dels morts.

ESTRUCTURA INTERNA
El poema es divideix en quatre parts:
1a estrofa: El poema ens dius que vol ser lliure i poder fer el que vulgui sense moure’s de la
seva cala.
2a estrofa: Ens parla de que hem de seguir els nostres ideals, aprofitant la vida sense pensar en
la mort.3a estrofa: Ens diu que hem d’estar atents a tot el que pot venir però sense tenir por de viure la
vida.
4a estrofa: Ens parla de que hem de viure el present i de que amor no significa dolor. Als dos
últims versos apareix a qui va destinar el poema: el seu amor.

EXPLICACIÓ DEL CONTINGUT
Al  inici  del  poema  ens  introdueix  en  un  equilibri  desitjat,  és  a  dir,  que  desitja  ser  lliure  com  un
ocell però  no canviar  mai  de  lloc  on  viure. La idea bàsica del poema és el Carpe Diem, aprofitar
la vida, i vol una vida calmada i tranquil∙la en una cala que és el Locus Amoenus del paisatge per
aconseguir l’amor.
En  la  segona  estrofa,  ens  queda  clar  aquesta  idea de viure el dia a dia sense preocupar­nos de
on  anirem   quan  morim.  “Creure  en  la  fusta  del  rem  i  en  la  fusta de  l’  escàlem”  ,  significa  que
només hem de creure allò que podem veure i sentir.
I  en  la   tercera  estrofa  ens  arriba la  idea  clau  i  principal  del  poema,  l’amor,  ja  que  diu  que  tot  el
que  fem,  ho  hem  de  fer  amb  les  parpelles  obertes   i  el   cor  obert,  amb  els  cinc  sentits,  sense...