Comentario del film wag the dog

La relació entre política i mitjans de comunicació sovint comporta un conflicte d’interessos en el que els diners i el poder acaben decantant la balança cap a un cantó. Difondre una versió objectivai imparcial dels fets o bé informacions falses a través dels mitjans de comunicació són dues pràctiques que s’ajusten a la realitat, si bé això és el que pretén mostrar el film Wag the dog (1997),dirigida per Barry Levinson.
Gracies a l’enginy d’un ambiciós productor de cinema, Wag the dog mostra com uns assessors en comunicació política són capaços de desviar l’atenció de l’audiència a travésde la construcció d’una ‘telerealitat’, d’una realitat en la que la simple narració a través dels mitjans de comunicació de masses ja és condició suficient per legitimar-la. Si bé la major part del’audiència no arriba mai a conèixer ‘l’autèntica’ realitat, el film narra, arrel d’un escàndol del president dels Estats Units d’Amèrica a la vista d’unes eleccions presidencials, el poder que podenarribar a tenir els mitjans de comunicació sobre l’opinió pública i la manera en que aquests mitjans poden esbiaixar la realitat.
Així, doncs, aquest fet porta a pensar si tot allò que apareix en elsmitjans de comunicació són una representació fidedigne de la realitat o, per contra, són una simple narració de fets que s’ajusten als interessos d’uns quants poderosos. Som simples consumidorsd’informació que no observem tot allò que ens ve donat pels mitjans? Ens acontentem pel simple fet de rebre informacions, sense contrastar si aquestes són fidedignes? I més important: qui construeix la realitatperiodística? S’hi amaguen interessos al darrere? Tal i com cita Christian Salmon al professor de periodisme de la Universitat de Columbia Evan Cornog en la seva obra Storytelling, una bona historiaben construïda i amb fortes dosis d’emotivitat cala en la ment dels oients, se la fan seva. Això els condueix a crear la seva pròpia història dins d’aquest relat periodístic, i se senten partícips...