Comentario Fet d'Armes

FET D’ARMES

Un dia, fent guerra, vaig trobar-me separat de la meva gent, sense armes, sol i desemparat com mai. Em sentia una mica humiliat, perquè tot feia preveure que el meu concurs no devia ésser decisiu i la batalla feia via, amb un soroll i una quantitat de morts que esgarrifava.
Vaig asseure’m a la vora d’un camí per fer determinades reflexions sobre aquest estat de coses, i vet aquíque, de sobte, un paracaigudista vestit d’una manera estranya va prendre terra a prop meu. Sota la capa que portava, s’hi veia una metralladora i una bicicleta plegable, tot això dissimulat, és clar.
Va acostar-se’m i amb un accent estranger molt marcat em preguntà:
- ¿Que em podríeu dir si vaig bé per anar a l’Ajuntament d’aquest poblet?
(Per allí, la setmana passada, hi havia un poble.)
- Nosigueu ase –vaig dir-li-. Se us veu de seguida que sou un enemic, i si aneu cap allí us agafaran.
Això el va desconcertar, i després de fer un soroll amb els dits que denotava la seva ràbia replicà:
- Ja m’ho semblava, que no ho havien previst tot –respongué-. Què em falta? Quin és el detall que m’acusa?
- Aquest uniforme que porteu és caducat. Fa més de dos anys que el nostre general el vasuprimir, donant a entendre que els temps havien canviat. Aneu mal informats, vosaltres.
- L’hem tret d’un diccionari –va dir-me amb tristesa.
Es va asseure al meu costat, aguantant-se el cap amb les mans, segons sembla, per pensar amb més garanties. Jo me’l mirava i de cop li vaig dir:
- Vós i jo el que hauríem de fer és barallar-nos. Si portés armes com vós ja us ho diria d’una altramanera...
- No –digué-, no valdria. De fet estem fora del camp de batalla i els resultats que obtinguéssim no serien homologats oficialment. El que hem de fer és mirar d’entrar al camp, i allí, si ens toca, ens les mesurarem.
Provàrem fins a deu vegades d’entrar a la batalla, però una paret de bales i de fum ho impedia. Per mirar de descobrir una escletxa, pujàrem en un petit turó que dominaval’espectacle. Des d’allí es veia que la guerra seguia amb una gran empenta i que hi havia tot el que podien demanar els generals.
L’enemic em digué:
- Vist des d’aquí fa l’efecte que, segons com hi entréssim, més aviat faríem nosa...
(Vaig fer que sí amb el cap.)
- ...I, això no obstant, entre vós i jo hi ha una qüestió pendent.
Jo trobava que tenia tota la raó, i per tal d’ajudar-lo vaigsuggerir.
- I si anéssim a cops de puny?
- No, tampoc. Devem un cert respecte al progrés, pel prestigi del vostre país i del meu. És difícil –digué-, és positivament difícil.
Pensant, vaig trobar una solució:
- Ja ho sé! Ens ho podem fer a la ratlleta. Si guanyeu vós podeu usar el meu uniforme correcte i fer-me presoner; si guanyo jo, el presoner sereu vós i el material de guerra que porteupassarà a les nostres mans. Fet?
S’hi avingué, jugàrem i vaig guanyar jo. Aquella mateixa tarda, entrava al campament, portant el meu botí, i quan el general, ple de satisfacció pel meu treball, em va preguntar quina recompensa volia, li vaig dir que, si no li feia res, em quedaria la bicicleta.

Pere Calders, Cròniques de la veritat oculta, 1955

COMENTARI

El tema del text ésl’observació de la guerra a través dels ulls d’un personatge innocent i ingenu. Un personatge que conserva la seua visió càndida i infantil, que no comprén que les persones es puguen fer mal entre elles, i que veu l’existència com un joc, on tot es pot resoldre de forma educada i civilitzada. Com a motiu secundaris podem incloure: a) la visió de la solució civilitzada per damunt de la força bruta quesignificaria la guerra; b) el fet que aquesta està promoguda i desenvolupada per ments professionals “... hi havia tot el que podien demanar els generals.”, la resta de persones la pateixen simplement; c) la creença en el progrés humà per damunt de la força. Al capdavall com totes les solucions són possibles amb una mirada neta i noble
El títol és parcialment temàtic, ja que encara que allò que...