Complementarietat? - freire i rogers

COMPLEMENTARIETAT? - FREIRE I ROGERS

Paulo Freire, pedagog brasiler I Carl Rogers, psicòleg nord-americà. Els dos exposen treballs, obres i arguments diferents, tampoc es coneixien entre ells, però no obstant, les seves obres i idees pedagògiques no s’allunyen massa l’una de la altra I fins I tot poden arribar a complementar-se per formar un tipus de formació social de rellevància pelsestudiants.

Tant Rogers com Freire, conceben al esser humà com un ser capaç de percebre el món i percebre’s a sí mateix percebent el món, amb consciència i capacitat reflexiva.

Parlant dels seus alumnes en les pràctiques d’ensenyament no directiu, Rogers deia: “me negué siempre a solucionar los conflictos que surgían”, “Yo estaba ahí como un técnico a su servicio. Podía aportarles ayuda, si elloslo deseaban, pero no quería ni podía asumir sus responsabilidades”. (Rogers. Pág 123-124)
Veiem aquí el procés reflexiu i interioritzador de l’aprenentatge en el que l’educador no és el centre i la clau per aprendre, sinó un orientador que ofereix eines. L’analitzador és l’educand, com senyala Freire argumentant sobre la pedagogia crítica “[...] con el fin de poder modificar las bases sobre lasque se vive la vida” (Freire. “Alfabetización...”Pág.45)

Els dos, des de un punt de vista més existencialista, veuen des de la seva naturalesa la llibertat de l’esser humà amb capacitat d’escollir i dirigir el seu rumb cap a on desitgi. “[...] Esta vez era yo, el profesor, quien esperaba su iniciativa, su decisión. Y creo que era esto lo que debían comprender de una vez para siempre.” (Rogers.“Le Bon...” Pág 124).

Apartir dels texts, veiem que també els dos conceben al esser humà com un esser social que es forma com a tal a partir de les relacions amb els altres i per tant, d’aquesta manera d’eduquen. “La clase-grupo [...] ser viviente que se concibe, entra después en un período de gestación, nace, se alimenta, crece, sufre enfermedades, muere, renace, y así sucesivamente” (Rogers.“Le Bon...” Pág 143). Per això mateix, segons Rogers, la tasca primera del professor és ajudar al grup a néixer, per després ajudar-lo a viure i finalment morir.

Destaquen també, però, que aquesta llibertat provoca ansietat o por als individus per reprendre la seva vida, i per això, proposen la conscienciació i control d’aquesta por, dominar-ho. Aquesta serà elaborada a partir del diàleg.“Por eso es tan importante educar mi miedo, de donde nace finalmente mi valentía” (Freire. “Cartas...” Pág. 64)

Per ambdós autors, el professor no pot contemplar des de dalt. S’ha de situar en un punt col•laborador, d’encarregat i ajudant. Sense prendre part en les discussions o rectificant si no és demanat, tot i que a vegades pot tenir l’impuls. Com diu Rogers, un mètode “mirall” (“sin tomarparte en la discusión, sino reflejando en términos ligeramente más elaborados sus dificultades [...]”). Es tracta de compartir la responsabilitat entre tots. Per Freire, aquesta és una de les qualitats del bon educador: El no sentir-se superior als altres i escoltar a altres persones de les quals pensem que el seu comentari no val gens, que són persones ignorants. “Pero es preciso sumar otra cualidada la humildad con que la maestra actúa y se relaciona con los alumnos, y esta cualidad es la amorosidad...” (.reire.”Cartas a quien pretende enseñar”, Pág. 62)

¿No es verdad que los alumnos – cuando constituyen un grupo – son mucho más razonables de lo que puede creerse? (Rogers. “Le Bon...”Pág. 139)

Aquestes pràctiques ens recorden a la metodologia educativa a la qual recorren algunsprofessors “el grup es gestiona a si mateix i és responsable en un tot com a grup-classe” i resulta molt útil davant situacions de conflicte o decisió.

“Gracias al juego de la interacción social, las responsabilidades quedaron compartidas” (C.Rogers. “Le Bon...”).
Freire, es centre més en la pedagogia alliberadora; Rogers en canvi es centra en la persona i la iniciativa i responsabilitat...