Conflicte del sàhara la descolonització fallida

En els últims 50 anys, un dels fets més rellevants en la història político-social és, sens dubte, la desaparició dels imperis colonials i la construcció de nous estats. Tots aquests processos de descolonització van començar, sobretot, al finalitzar la II Guerra Mundial. Cal dir però, que només avarca l’àmbit polític, ja que en molts casos, hi va continuar havent-hi una relació neocolonial entreels nous estats i les antigues metròpolis, caracteritzada per la continuïtat de la dependència econòmica.
A més, les diferents experiències colonials no eren iguals per tots els països ocupants. Els francesos volien crear ciutadans francesos, els anglesos pretenien imposar una separació entre la població blanca i la local, i els belgues mesclaven el colonialisme molt dur entre belgues i autòctons,amb condicions molt dramàtiques per aquests.
Quines van ser les causes que van portar a tots aquests processos de descolonització? Per començar, es van formar moltes élites nacionalistes (dels països ocupats) i occidentals que es van començar a adonar de la situació colonial. D’aquesta manera es van formar guerrilles que participarien a la II Guerra Mundial, ja que els intel•lectuals japosseirien els coneixements dels occidentals en armament i tàctiques de combat.
Tot i així, el context general del moment també va ajudar a que comencés aquest procés. Primerament, les dues grans superpotències (USA i URSS) van decidir que estaven a favor de la retirada dels països colonials. Com que els països ocupants estaven greument afeblits, van preferir la reconstrucció de la metròpoli a la del’imperi sencer. Un segon factor molt important va ser la defensa de l’ONU del Dret a l’Autodeterminació de tots els pobles. Finalment, el gran cost que suposaria mantenir les colònies en el moment de reconstruir les metròpolis, hagués suposat un problema. Tot això, sumat a l’opinió dels intel•lectuals del moment, al posicionament favorable de l’Església Catòlica i a tots els corrents de pensamentsobre llibertats, drets i democràcia, van permetre que es produïssin tots aquests processos.
Hi va haver molts països que, d’aquesta manera, van aconseguir la seva independència. En part, gràcies a l’actitud pragmàtica dels coloniadors, que van permetre l’independència política a canvi de la dependència econòmica (regulat a través d’organismes). El Marroc, per exemple, era una colònia francesa queva aconseguir l’alliberament l’any 1956.
Tot i així, hi va haver tot un seguit de colònies (setze) que no van aconseguir convertir-se en territoris autònoms. És el cas del Sàhara, que es troba en mans del Comitè de Descolonització de les Nacions Unides amb l’objectiu final d’eliminar el colonialisme. El territori del Sàhara Occidental està situat entre el desert del Sàhara i l’Oceà Atlàntic (és adir, rodejat de mar i de sorra).
En èpoques de la transició espanyola, cap els anys 70, el Marroc (que feia poc que havia aconseguit la independència) va intentar apoderar-se del Sàhara, aleshores, colònia espanyola. A partir d’aquest moment, començaria la lluita entre el front marroquí i el moviment saharaui.
L’any 1976, el procés de descolonització que s’estava produint de forma massiva vaquedar interromput al Sàhara Occidental perquè Espanya la va abandonar en mans del Marroc i Mauritània. Tot plegat va venir donat per un pacte il•legal, segons els drets internacionals, que van signar a l’Acord de Madrid. Per tant, ni Marroc ni Mauritània no podien ser potències administradores del territori. Per aquest motiu, el Sàhara continua essent, a efectes jurídics, un territori no autònom.Es va fer un informe sobre el cas que diu:
“El 14 de novembre de 1975 Espanya, Marroc i Mauritània van emetre a Madrid una declaració de principis sobre el Sàhara Occidental (l’Acord de Madrid), amb la decisió que les facultats i responsabilitats d’Espanya, com a Potència administradora del Territori, es transferirien a una administració temporal tripartida. L’Acord de Madrid no va transferir...