Conte coeducatiu

Un bon dia, una gosseta anomenada Valenta, va anar a donar una volta pel seu barri, de sobte Valenta s’adonà que algun animal havia caigut dins del contenidor i malauradament la tapa estava tancada. Mentre Valenta preocupada buscava una solució aparegueren els homes del fem. Obriren el contenidor i Valenta tota decidida va optar per actuar.

-Ei! Deixeu el contenidor! Hi ha algú dins!-Solta’m gos pollós! Ja veuràs si cride a la gossera!. Després d’açò no seràs capaç d’aixecar-te!

-Uff, menys mal! Feia molt mala olor, gràcies! Pensava que no sobreviviuria, crec que aquesta olor no me la llevaré mai de damunt! -Va dir Presumit -

-De veritat, no ha suposat cap esforç per a mi. Tot açò és habitual. Hauries de vindre de 7 a 8 que és quan la tapa està oberta.

-Habitualper a tu? No pot ser, aquesta olor no me la podré llevar de damunt.

Valenta i Presumit es quedaren una estona parlant, es van presentar i començaren a parlar de la seua vida. Presumit li va explicar la seua història. Presumit era una gosset molt pretensiós, per això el seu nom. Es preocupava molt pel seu aspecte, no li agradava sortir de casa, preferia passar el dia jugant amb la seua famíliaesperant que li recompensaren per portar el diari amb una sessió de perruqueria canina. Presumit vivia al barri més adinerat de la ciutat, tenia una bona família que el cuidava i el volia molt, però, Presumit al assabentar-se de la notícia de que la seua família esperava un xiquet o una xiqueta es va preocupar, tenia por que el portaren a la gossera quan aquest nasquera, així que va decidiranar-se’n a donar una volta i com no ixia mai de casa es va perdre.

Valenta escoltava a Presumit amb molta atenció i esperava ansiosa el seu torn de paraula per contar-li. Valenta era una gosseta molt decidida, era una gran estratega i estava sempre amb la seua colla d’amics preparant plans per aconseguir menjar ja que Valenta vivia al carrer.

Després de parlar una bona estona Valenta li digué aPresumit:

-Com que estàs sol, hauràs de buscar algun lloc on viure, així que perquè no te’n vens a la meua casa?

-Tens raó, estic sol. Bé, és molt lluny la teua casa?

-No, està ací al costat, va... dona’t pressa és ací, ja veuràs, és tot un luxe.

Quan Presumit va veure aquella vella casa, mig enderrocada que a més, es trobava al costat d’un cementeri se li va posar al pell degallina. Aleshores li digué a Valenta:

-Moltes gràcies per oferir-me que hem quede a la teua casa, però jo estic acostumat a una altre tipus de vida, necessite una sèrie de comoditats que ací no puc trobar.

-Esperava que et quedares, però fes el que vulgues, de totes formes ací sempre seràs benvingut. Que tingues sort!.

Presumit anava allunyant-se observant com brillaven els ulls deValenta que no volia deixar-lo anar.

Presumit començà a caminar i caminar, no s’esperava el que anava a passar-li. Primer, parà per uns carrerons molt estrets dels quals provenia una exquesita olor. Presumit s’apropà tímidament a la porta de darrere del que pareixia un restaurant. De sobte, un home molt gran i fort exclamà:

-Una altra vegada aquests lladres per ací, estic fart!

El homemolt enfadat li demanà al seu ajudant que li apropara la caixa on guardava les pedres més grans. En va agafar una i la llançà a Presumit que ràpidament començà a córrer com si se l’emportara el vent, mort de por pels crits del cuiner:

-Ves-te’n gos i no tornes més per ací! El meu restaurant ha de mantindre el poc prestigi que li queda!

Presumit cansat de córrer va decidir refugiar-sebaix d’un pont i descansar un poc. Mentre anava apropant-se allí baix anava maleint:

-Estic sol, està tot ple de brutícia i el pitjor de tot, és que, està començant a ploure i em despentinaré.

Presumit es va gitar damunt d’uns cartrons per tal de no embrutar-se tot, intentà dormir un poc. Havia sigut un dia dur per a ell. Quan començà a tancar els ulls va notar com una cosa li rondava prop...