Conte

L’AMOR DE VICENT
Hi havia una vegada, en una residència de la tercera edat de la ciutat de València, un vell ancià anomenat Vicent. Tenia 68 anys, era un home alt, amb el cabell canós i amb moltes ganes de broma; la seua dona feia set anys que havia mort. Sempre s’havia dedicat a la mecànica, però al jubilar-se va decidir deixar-ho tot en mans dels seus fills.
La seua família va volerportar-lo a aquell lloc per a que el cuidaren un poc millor i no s’avorrira tan a casa. Des de que va arribar a la residència, havia fet molt amics, entre els quals podíem trobar: Manel, Francesc, Jesús, Marcel o Antoni, amb els que jugava tots els dies al cinquet i al truc.
Vicent compartia habitació amb Francesc, el seu millor amic des de que havia arribat a aquell lloc, sempre li contava tot el queli passava i li demanava opinió en molts aspectes de la seua vida.
Normalment s’alçava a les huit del matí, es dutxava i baixava amb el seus companys al menjador. Allí desdejunava alguna cosa i tot seguit es posava a llegir el diari mentre es prenia un cafè. Cap a les dotze eixia a pegar una volteta pel jardí, bromejava un poc amb les infermeres i es sentava amb els seus amics per parlar un poc ojugar alguna cosa. A les dos dinava; després feia la migdiada i cap a les cinc començava la partida habitual de cartes amb els seus companys. A les nou sopava i poc després es gitava a dormir.

Una vesprada del mes de juny, Vicent, estava prenent l’aire al jardí de la residència, quan de sobte va veure que una nova dona entrava amb les seues maletes a la recepció. De seguida va creure que erala dona més bella que havia vist en moltíssim temps. Tenia els cabells llargs i rossos, els seus ulls eren vius i de color blau, i anava vestida amb un vestit de flors liles i verdes que deixava veure un poc les seues cames, les quals s’haurien pogut confondre amb les d’una dona de trenta anys.
Vicent va decidir anar a parlar amb ella. Al arribar al mostrador li va preguntar el seu nom, lasenyora es va girar i li va contestar que s’anomenava Amparo. Ell, de seguida, també li va dir el seu nom i es va oferir a ensenyar-li tota la residència. Amparo va accedir sense cap problema. Primer, li va ensenyar la sala d’estar, la sala de la televisió i el menjador. Després, van pujar al primer pis per veure la infermeria i les habitacions. La visita va acabar al jardí, on Vicent va presentarAmparo a la resta d’ancians, tots la van rebre de bon gust.
Eixe dia per la nit, Vicent va voler convidar la senyora Amparo a sopar amb ell i amb els seus amics per a que no es quedara sola. Durant el sopar, Manel, li va preguntar per què havia decidit anar-se’n a viure a aquella residència; Amparo, de sobte, es va posar molt nerviosa i quasi plorant va dir que el seu home i els seus fills havien mortfeia dos mesos en un accident d’avioneta, tots es van callar. Desprès d’aquest silenci, Vicent va decidir canviar el rumb de la conversa i va començar a parlar sobre la nova pel•lícula que prompte anirien a veure tots junts al cine; Amparo no va tornar a parlar durant la resta de la nit. Quan van pujar cap a les habitacions, Amparo va voler donar les gracies a Vicent per no seguir insistint ambel tema del seu home i els seus fills, i li va contar que havia decidit anar a viure a aquella residència perquè es trobava molt sola i molt trista.

Durant les setmanes següents, Amparo i Vicent seguiren parlant sobre les seues vides, els dos es duien molt bé i normalment anaven a tots els llocs junts, fins i tot un dia per la vesprada Amparo li va explicar a Vicent que des de que el seu marithavia mort, sols ell havia aconseguit despertar en ella una alegria que feia temps que no sentia.
Una vesprada en la qual Amparo havia anat amb altres dones a la podòloga, Vicent va decidir parlar amb el seu amic Francesc per contar-li que des de feia uns dies havia començat a sentir-se atret per Amparo, i que creia que ella també sentia el mateix per ell, però no sabia si seria adequat...