Conte

MARTA

Era un dia calorós d'estiu. El meu pare i jo estàvem preparats per sortir a fer un passeig en el vaixell amb la meva amiga Olga i el meu gosset Tobi. Va ser aleshores quan va arribar latrucada telefònica, la que va fer que aquell brillant i bonic dia es convertís en fred i fosc.
Acabava de posar-me la roba que m’havia preparat la mare, pantalons curts i samarreta de ratlles blaves,semblava un petit mariner. Vaig omplir la bossa amb la crema solar i tot el que anava a necessitar per al dia. Vaig anar corrents a l'habitació dels convidats, on estava el meu pare. El vaig veureparlant per telèfon, estava plorant. Mai havia vist plorar el meu pare abans, em va entrar un pessigolleig i ganes de plorar. El meu cor es va enfonsar. Què haurà passat? - Vaig pensar.
"David, ho sentomolt", li vaig sentir dir. Aleshores em vaig adonar del que estava passant. Sabia que la Marta havia mort.
En David és el millor amic del meu pare des que anaven a l’escola. La Marta, que era la sevafilla, tenia una rara malaltia que l’afectava a tot el seu cos, però el seu cervell estava bé. Ella ja sabia el que li estava passant, sabia que tenia problemes i era diferent dels altres nens inenes. Una vegada li va dir al seu pare que desitjava poder tornar a néixer, però amb un altre cos. Però tot i que no podia viure una vida normal, ella seguia sent feliç i ho transmetia a la gent del seuvoltant.
Quan la Marta i jo érem petits, passàvem molt de temps junts, per això sempre li he tingut molt d’apressi. A mesura que anava passant el temps i vam créixer, ens vam anar distanciant. Ellavivia a Extremadura, i jo vivia a un poblet prop de Barcelona. Mentre jo anava a l’escola i m’ho passava bé amb els amics, la Marta estava a l’hospital cada dia. Uns vuit mesos abans que morís, en Davidens va donar el seu número de l'hospital i vam estar parlant cada dia pel telèfon. La Marta sempre estava molt emocionada de parlar amb nosaltres i volia saber tots els detalls de la meva vida....