Context previ a la Renaixença

1.L’IMPERIALISME LINGÜÍSTIC I POLÍTIC.
La singularitat de la incidència dels factors exògens en la producció literària catalana i en els seus creadors, durant el segle XVIII, rau precisament en la voluntat d’anorrear la mateixa llengua. Arran de la Pau d’Utrecht i el repartiment dels territoris catalans, la Catalunya Nord en mans de França, Menorca en les dels britànics i la resta integrada enel regne de Castella, desapareixen les estructures polítiques pròpies dels Països Catalans. Menorca, però, n’és un cas a part. L’eix de l’anorreament de la llengua serà la política imperialista dels borbons culminada amb una política lingüística anihiladora amb la col·laboració de l’aristocràcia catalana. Però el pes demogràfic de cada part del territori en relació amb les forces de domini no ésigual i els objectius dels dominadors tampoc. Els anglesos miren l’estratègia militar, francesos i castellans cobegen l’assimilació total. Això provocarà que la dominació tingui uns efectes diferents en la literatura popular i en la culta.
L’analfabetisme i la llunyania del poble dels càrrecs oficials deixa la literatura popular al marge de l’esfera d’influència de l’imperialisme lingüístic,fet que li darà homogeneïtat i que farà que el poble esdevingui el dipositari més segur, quasi bé l’únic, de la llengua i la literatura. A la literatura culta, només Menorca i la resistència aïllada d’un petit sector de la classe alta i mitja (Carles Ros, Baldiri Rexach, Josep Ullastre, baró de Maldà, Agustí Eura o Joan Tomàs de Boixadors) del Països Catalans seguiran conreant literatura encatalà. Les conseqüències seran desoladores: el català entra al segle XIX molt malferit.
2. LA LITERATURA POPULAR, COM A DIPOSITÀRIA DE LA LLENGUA.
El poble, doncs, es qui custodiarà la llengua. De fet, la unitat de la literatura popular esdevindrà el testimoni de la coherència social i cultural, de la unitat lingüística i de la tradició literària comuna dels Països Catalans. En són un bon exempleels goigs, sobretot religiosos compostos a tots els territoris catalans, que fins i tot atreuen els productors d’una literatura més culta com ara a l’Alguer (Agustí Siré), o a Menorca (Joan Ramis i Agustí Febrer), a València (Carles Ros), o a Barcelona (Els Goigs de Nostra Senyora de la Llibertat) i al Rosselló (Miquel-Joan-Josep Jaume). Si bé també s’hi ha vist una especial significació políticaen alguns d’ells, com és el cas d’Els Goigs de Nostra Senyora de la Llibertat. El teatre satíric català serà l’altre gènere on el poble esdevindrà dipositari de la llengua. Es tracta d’obres molt breus, d’un sol acte, on els personatges centrals són les capes més baixes de l’administració i el clergat, compostes en estrofes de quatre versos (codolada o romanç) amb la intenció de ridiculitzar. Ensón exemples L’Entremès del Batlle i cort dels Borbolls o l’Entremès de l’ermità de la Guia, que succeí en Manresa en l’agost 1759. El teatre del XVIII esdevé un element indispensable per conèixer els fonaments del teatre del XIX i junt amb la poesia constitueix el dipòsit de la llengua, un dipòsit, però, sobtat, i mancat de la protecció institucional que vetlli per la seva salut. Per això aquestaliteratura ha estat qualificada de decadent, però també és cert que ha estat prou important per a la continuïtat de la nostra llengua i literatura.
3. LES DIFERENTS PROPOSTES DE LA LITERATURA CULTA ALS PAÏSOS CATALANS.
A la Catalunya Nord, només el clergat, en la seva pruïja d’arribar a la majoria, usa el català, per bé que el sector que depèn del poder polític, igual que l’aristocràcia, sesotmet al francès. El teatre neoclàssic, conreat per aquest clergat, esdevé així un teatre apologètic, on l’única llengua possible és el català. Josep Balanda, Miquel Ribes, Noel Camps, Antoni de Banyuls, tots de la vella universitat, són exponents d’aquest teatre poc retòric, amb tres unitats, d’acció, lloc i temps, religiós per sobre de tot i d’elogi a la pobresa. La Revolució Francesa hi serà...