Converses Amb Max

Aprofundir en les nostres relacions
Feia una bona estona que la Marta era a casa d’en Max. Havien aprofitat el sopar que ell li havia ofert per posar-se mútuament al dia després d’anys desconnectats l’un de l’altra. I és que, com en les bones èpoques, deixaven la conversa més transcendent per al final. Havent sopat, instal·lats a la sala i amb el cafè a la mà, la Marta li va començar a explicarel motiu de la visita: —Max, passo per un mal moment. Tinc la sensació que m’allunyo de la gent i no sé per què. —¿Què t’ho fa pensar? —Fa temps que em ronda aquesta preocupació, i ahir va passar una cosa que m’ho va acabar de confirmar. Una cosa que em va ajudar a adonar-me que les coses no funcionen com abans i que em va acabar d’impulsar a venir cap aquí. —¿Què va passar? —Vaig quedar per dinaramb una companya de la feina que aprecio molt però a qui no veia des de feia temps. Treballa fora, i per això feia gairebé dos anys que no ens trobàvem. Em feia molta il·lusió tornar-la a veure, estava convençuda que tindríem un munt de coses per explicar-nos, però després de la trobada, vaig tornar a casa amb una enorme sensació de buit. Vaig veure clar que la nostra relació era en una viamorta... En Max prenia nota mental de tot el que deia la Marta. Ella notava que se l’escoltava, i això la reconfortava. Sense moure’s de la butaca, el vell professor va continuar indagant. —Explica’m tota la història. —Es diu Susanna. Vam començar a treballar juntes a l’empresa fa més de deu anys i de seguida ens vam fer bones amigues. Treballàvem l’una amb l’altra, ens donàvem suport, i compartíemmitja vida. Ahir, quan ens vam trobar després dels dos anys sense veure’ns, vam estar més de dues hores juntes, parlant sense parar i, tot i així, quan vaig marxar tenia la trista sensació d’haver compartit amb ella poca cosa, que al darrere de totes les nostres paraules no hi havia res. —Explica’m més de la vostra trobada, Marta. ¿De què vau parlar? —De coses, del que passa a l’empresa, delscompanys... Del que parla tothom, suposo. Però he de confessar-te que recordo pocs detalls de la conversa. —¿Vau parlar de vosaltres? —Em va explicar la seva estada fora, algunes coses que li havien passat... —¿I et va explicar com se sentia? —La veritat és que no. Tot eren anècdotes. Es va fer un llarg silenci. En Max volia que aquelles paraules ressonessin en l’interior de la Marta, perquè li podienrevelar la clau del problema. —Max, em sembla que vam parlar molt però no vam dir res que ens sortís de dins. Vam xerrar de moltes coses, però no vam compartir ni un sol sentiment. —Aquí tens la clau. La vostra comunicació ha perdut profunditat. Deixa’m que t’expliqui una cosa. La comunicació pot desenvolupar-se a cinc nivells molt diferents: el primer consisteix a parlar de coses. En aquest nivellpràcticament no hi ha cap

comunicació. El segon consisteix a parlar dels altres; expressem opinions, els critiquem, però no oferim res de nosaltres mateixos. La Marta escoltava amb atenció i se sentia clarament reflectida en les dues situacions que en Max acabava de descriure. —Un tercer nivell consisteix a parlar de mi mateix: com sóc, què m’agrada, què faig... Comença a produir-se unintercanvi, tot i que encara és lluny de la veritable comunicació. Hi ha un nivell superior, el quart, en què goso parlar dels meus sentiments. És una comunicació constructiva, encara que tingui una sola direcció. Finalment, l’últim nivell consisteix a parlar dels sentiments que hi ha entre nosaltres: els que jo desperto en tu i els que tu despertes en mi. Aquesta és la veritable comunicació, la queajuda a créixer i dóna sentit a una relació. Em temo que la Susanna i tu us heu limitat als dos primers nivells, i estic segur que no era així dos anys enrere. —És cert, no era així... Després d’una pausa breu, la Marta li va preguntar: —¿Com puc avançar des d’aquest punt? —¿Què faries si ara, just en aquest moment, la Susanna entrés la porta? —Intentaria anar una mica més lluny que l’última vegada...