Crash

Cinema: El meu comentari sobre "CRASH"

A hores d'ara ja tothom sap que "Crash" ha donat la campanada en l'última entrega dels Oscars, arrabassant-li contra tot pronòstic el premi a la Millor Pel · lícula a la bella "Brokeback Mountain", inqüestionable favorita fins al dia 5 de març de 2006. Personalment, ja vaig dir al seu moment que el romanç homosexual dirigit per Ang Lee m'havia agradat,sí, però no m'havia apassionat, i segueixo dient que "Munic" o, sobretot, "Orgull i Prejudici", m'havien complagut més. Però no confonguem l'impacte emocional a nivell personal amb una valoració crítica i objectiva, i, en aquest sentit, "Brokeback ..." hagués estat una digna mereixedora del premi a la Millor de l'Any ... com també ho és aquesta "Crash".

Quan es diu que tal o qual pel · lículasuposa el debut de tal o com realitzador, un s'imagina a un jovenet gairebé imberbe al peu d'una càmera, una mica temorós a l'hora d'orquestrar el seu primer obra cinematogràfica. Això és, òbviament, una imatge idealitzada que no sempre s'ajusta a la realitat, el director de "Crash", Paul Haggis, és un veterà del cinema, encara que fins ara s'havia limitat a l'escriptura, i seus són guions tancelebrats com "Million Dollar Baby", l'oscaritzat film de Clint Eastwood ... o la base argumental de "Walker: Texas Ranger", la no tan celebrada sèrie protagonitzada per Chuck Norris. En qualsevol cas, Haggis és un home de cinema amb un gran bagatge professional, encara que és cert que fins ara no s'havia estrenat com a responsable màxim d'una pel.lícula, per la qual cosa no deixen de sorprendre elsmolts mèrits que cal atribuir a la seva òpera prima .

"Crash" en anglès significa "Xoc" o "Col · lisió", i es tracta d'un títol no precisament elegit a l'atzar. Al · ludeix, evidentment, a un accident automobilístic que, d'una manera o altra, enllaça les vides d'un sens fi de personatges (un policia veterà i una mica racista i un altre novell i ple d'idealisme, un realitzador de televisió i laseva bella dona, tots dos afroamericans , dos lladres de cotxes, també negres, i el germà policia d'un d'ells, un botiguer d'origen sirià, un manyà hispà, el fiscal del districte i la seva dona), però també a la manera com els punts de vista, orígens i expectatives d'uns xoquen amb els dels altres.

La idea de comptar en una sola pel · lícula un còctel de petites històries que s'interrelacionenno és ni de bon tros nova, i ja havien fet alguna cosa semblant gent com Quentin Tarantino ("Pulp Fiction"), Paul Thomas Anderson ("Magnòlia") i, sobretot, el màxim instigador d'aquest fenomen, Robert Altman ("Vides creuades", "Pret-a-Porter", etc.). Paul Haggis, per la seva estrena com a director, ha triat el model de pel · lícula "coral" per narrar no només les històries d'un grup més o menysheterogeni d'individus, sinó l'esdevenir social d'una metròpoli com Los Angeles, un lloc en el qual les persones s'han tornat tan desconfiades les unes de les altres que han acabat per eludir el frec, el contacte físic. És clar que aquest últim punt és extrapolable a qualsevol gran ciutat dels nostres dies, on el racisme i la xenofòbia estan tan presents que ja no ens donem ni compte.

Un policiaque escorcolla fins a la humiliació a una dona negra, un immigrant sirià que, en ser robat a la seva botiga, decideix passar comptes amb el manyà hispà que li acabava de canviar el pany, el fiscal del districte, que, en adonar-se que l'haver estat atracat per dos joves afroamericans pot repercutir negativament en la seva carrera, decideix, paral · lelament, convertir a un altre negre "bo" en heroide la comunitat ..... Ningú és bo ni dolent del tot, tots són simplement persones que, per diverses circumstàncies, han triat una opció vital i no estan disposades a consentir que res ni ningú els a part d'ella. L'optimisme i la il · lusió gairebé no tenen cabuda en el nostre temps, sinó només la por i la violència, la desconfiança i la incomprensió. Per éso passem uns al costat dels altres...