Criminologia

VIGILAR Y CASTIGAR

“Vigilar y castigar” de Michel Foucault, S.XXI, 2005 [1975] Madrid

1. ELS COSSOS DÒCILS

Durant l’edat clàssica, ha hagut un descobriment del cos com a objecte i blanc de poder. El cos que s’educa i es manipula. Un cos és dòcil que pot ser sotmès, utilitzat, transformat i perfeccionat, cosa que interessava al S. XVIII. La novetat la trobem en primer lloc, en l’escalade control: treballar el cos en les seves parts, exercir sobre ell una coerció dèbil: moviments, gestos, actituds, rapidesa, poder infinitesimal sobre el cos actiu. I en segon lloc en l’objecte de control: la economia, l’eficàcia dels moviments, la seva organització interna; la coacció sobre les forces més que sobre els símbols; l’única cerimònia que importa és la de l’exercici. La modalitat ésuna coerció ininterrompuda. A tots aquest mecanismes se’ls anomena “disciplines”, que foren formes de dominació sense ser d’esclavitud, ni domesticitat, ni vassallatge, diferent que l’ascetisme i les disciplines de tipus monàstic (domini de cadascú sobre el propi cos obeint a un altre). Idea de grau d’utilitat depenent del d’obediència ( manipulació. El cos entra en un mecanisme de poder quel’explora, el desarticula i el recompon. Una anatomia política que és una mecànica del poder, està naixent; defineix com es pot fer presa en el cos dels demés, perquè facin el que desitgin i perquè operin com vulguin, segons la rapidesa i l’eficàcia que es determina. La disciplina fabrica cossos sotmesos i exercitats, cossos dòcils. Dissocia el poder del cos.

Las tècniques disciplinàries són ínfimesperò importants perquè defineixen cert mode d’adscripció política i detallada del cos, una microfísica del poder que s’ha anat expandint, i que han provocat la mutació del règim punitiu en l’època contemporània. La disciplina és una anatomia política del detall, ja que el detall (contemplat des de l’època clàssica) en la tècnica és molt important.

La minúcia dels reglaments, la mirada primmiradade les inspeccions, la subjecció a control de les menors partícules de la vida i del cos donaran aviat, dins del marc de les institucions, un contingut laïcitzat, una racionalitat econòmica o tècnica a aquest càlcul místic de lo ínfim i del infinit. D’aquí neix l’home de l’humanisme modern.











L’ART DE LES DISTRIBUCIONS

La disciplina prové a la distribució dels individus en l’espai.S’utilitzen vàries tècniques:

1. La disciplina exigeix a vegades la clausura, l’especificació d’un lloc heterogeni a tots els demés i tancat sobre si mateix, protegit de la monotonia disciplinària. Per ex.: internats. És un canvi d’escala, un nou tipus de control.

2. Cada individu té el seu lloc i cada un es situa en un emplaçament. Evitar les distribucions per grups, descompondre lesimplantacions col·lectives, analitzar les pluralitats confuses, massives o fugisseres. L’espai disciplinari es divideix en tantes parcel·les com cossos o elements hi ha. De manera que controlen a les persones mitjançant un espai analític. L’espai de les disciplines és cel·lular, és necessària la soledat del cos i l’ànima.

3. La regla dels emplaçaments funcionals en les institucions disciplinàries,codifica un espai que l’arquitectura deixava disponible i disposat per varis usos. Es fixen uns llocs determinats per la necessitat de vigilar, per trencar les comunicacions perilloses, i crear un espai útil. S’ha de lligar la distribució dels cossos, la disposició espacial de l’aparell de producció i les diferents formes d’activitat en la distribució dels llocs. El treball es pot analitzar enunitats individuals. Descomposició individualitzant de la força de treball.

4. En la disciplina, els elements són intercanviables ja que cada un es defineix pel lloc que ocupa en una sèrie i per la distància que el separa dels altres. La unitat en ella no és un rang: el lloc que s’ocupa en una classificació. La disciplina, art de rang i tècnica per la transformació de les combinacions....