crítica Mar i Cel

Crítica Mar i Cel
La història explica com uns corsaris musulmans tenen presos a un grup de cristians. El capità dels pirates és Saïd, qui de petit va ser expulsat del país després de veure comassassinaven als seus pares. Ara solca els mars servint la seva venjança. Però dins del grup de cristians hi ha una dona, Blanca. L'obra escrita per Àngel Guimerà l'any 1888 és un dels drames romànticsper excel · lència de la literatura catalana, el nostre Romeo i Julieta. Un segle just després Dagoll Dagom va encarregar a l'escriptor Xavier Bru de Sala perquè la adaptés per al teatre. Al mateixtemps el compositor Albert Guinovart es va encarregar de dotar el text d'una partitura única. El resultat es tracta d'una obra que s'aproxima més al concepte operístic que no al musical, tant perl'estructura narrativa i musical com, sobretot, per les veus, agafant tots els tons, greus i aguts, dels barítons a les més líriques.
Un muntatge audiovisual espectacular. Les projeccions de fons atorguenla profunditat que exigeix ​​el text (i que el reduït escenari no pot aportar) amb aquest mar i aquest cel que va mutant, amb el palau reial de Felip III o amb el soc. Precisament en aquest escenarion les projeccions agafen més sentit. Es tracta d'una escena onírica on Blanca és assetjada per musulmans i cristians i amb el joc de projeccions aconsegueix transmetre l'angoixa del malson.
Al'escenari es pugen una nodrida representació de les millors veus del panorama català i que configuren un relleu generacional en molts sentits. Hi ha però una excepció notable i sorprenent, Blanca espasseja pels greus i els aguts amb una dicció catalana perfecta, per a una persona que fa uns mesos no sabia ni dir bon dia. Tot i això, aquells nostàlgics pensaran que la veu de Gonyalons i sobretot lad'Elena Gadel és millor. Al costat de la noia està Saïd, el capità corsari, un treball brutal per dotar el personatge d'una veu amb una amplitud de greus que li queda com un guant. Però el gran encert...