Dadaisme

Dadaisme
Característiques
En un període de frenètica imaginació creativa −els primers vint anys del segle XX−
neix, concretament entre el 1915 i el 1917, el moviment dadaista. Tant el futurisme
com l’expressionisme, el surrealisme i les altres tendències del nostre segle
representen, més que una actitud deliberada, l’expressió d’una forma particular de ser,
de reaccionar davantl’experiència vital. Entre ells és el dadaisme el que reacciona de
forma més violenta i extremista, qüestionant tots els valors estètics i ètics tradicionals
que, segons els criteri dels seus militants, havien portat a la civilització occidental a la
barbàrie i a la massacre de la primera guerra mundial.
En el seu afany revisionista i desmitificador, comença dubtant de la utilitat de l’art i,
abans que res,de la seva valoració material. «L’art és més car que el salsitxó, més car
que les dones, més car que tot. L’art és visible com Déu. L’art és un producte
farmacèutic per a imbècils...»
Els dadaistes consideraven l’art com el sosteniment d’una societat burgesa abocada al
fracàs i li donaven la culpa de no haver-la portat a millor fi. És fàcil de suposar la
repercussió d’aquestes afirmacions enuna societat que, hereva dels conceptes
romàntics, considerava a l’artista com un ésser singular, privilegiat i dotat de facultats
poc comunes. Pel dadaisme l’artista era un home sense cap tipus d’aptituds especials i
calia considerar-lo com a tal. Duchamp va proposar utilitzar un Rembrandt com a taula
de planxar i dibuixà uns bigotis en una reproducció de La Gioconda com a símbol de laruptura amb un art que no era expressió de les autèntiques preocupacions humanes.
Hi va afegir les lletres LHOOC, que amb fonètica francesa hi diu: Elle a chaud au cul
(Ella té calor al cul)

Al costat d’això s’esforçà a elevar a la dignitat de l’art a objectes simples i quotidians,
els famosos ready-made (objectes manufacturats), com a prova que l’art era, sobretot,
una actitud mental queresidia en l’espectador i que, mitjançant la representació
d’aquests objectes en una sala d’exposicions, apreciava les qualitats estètiques i no
les utilitàries que normalment suggerien.
Totes les aparents excentricitats del grup, lluny de ser un pur entreteniment cínic,
responien a autèntiques inquietuds per a la renovació dels valors artístics i un nou
plantejament, partint de zero, del’estètica tradicional.
Efectivament, el dadaisme suposà primerament una revolució artística destructiva,
iconoclasta i, fins a cert punt, nihilista. Aquest nihilisme, unit al deliberat confusionisme
dels seus manifestos volia aconseguir un efecte de provocació en l’espectador i obtenir
d’aquest una reacció de dubte davant les seves pròpies conviccions.
Amb el cubisme s’havia definit una nova estructuraformal. Però l’art era encara una
investigació cognoscitiva i les obres d’art eren encara «obres de museu». Va haver-hi
reformes a nivell de procediments: es passa de la representació de la quietud a la del
moviment; però no es va produir cap revolució en la funció de l’art. Si l’art és producció
d’objectes, en la societat burgesa l’objecte és una mercaderia i la mercaderia és
riquesa, i lariquesa és autoritat i poder.
L’any 1913, F. Picabia llença la idea d’un art que no és més que un gest, una actitud,
un signe. La seva finalitat és:
• ironitzar i desmitificar tots els valors de la cultura passada, present i futura
• fer manifestacions conscientment desconcertants i escandalitzadores
• demostrar, amb la seva praxis, la impossibilitat de qualsevol tipus de relació
entre l’arti la societat: l’autèntic art serà l’anti-art
• en negar tot el sistema de valors es nega a sí mateix com a valor i també com a
funció. Es limita així a la pura acció immotivada, gratuïta, desmitificant
• no vol produir obres d’art sinó «produir-se» en intervencions imprevisibles,
insensates i absurdes
Davant la Primera Guerra Mundial dues foren, a grans trets, les postures. Els qui...