Darwinisme

El darwinisme són dues coses i només una és un dogma
(primer capítol del llibre de Javier Sampedro Deconstruyendo a Darwin (Barcelona: Crítica 2002, fragment)

“Que increïblement estúpid no haver-hi pensat!” Aquesta fou la cèlebre reacció de Thomas Huxley, científic i reformador social britànic, quan va sentir per primera vegada la idea de Charles Darwin.. La frase, d’una forma o altra,pronunciada o no en veu alta, deu haver estat repetida milers de vegades des d’aleshores, cada cop que un estudiant o un lector curiós hagi descobert la teoria de l’evolució per selecció natural en un llibre de text o en un reportatge de la premsa dominical. Que increïblement estúpid no haver-hi pensat!
No vull dir simplement que qualsevol idea brillant indueixi en els altres una enveja comprensible.Hom pot envejar Plató per la seva caverna, Leibniz pel càlcul diferencial o Schumann per qualsevol dels seus lieder. Hom pot bullir de ressentiment per no haver nascut amb el talent de Leonardo da Vinvi, J. W. von Goethe o Billy Wilder. Hom pot admirar Cervantes fins al punt de desitjar-li el pitjor. Però ningú no diu: Déu meu, que increïblement estúpid he sigut de no haver ideat la Gioconda, elFaust o L’apartament! Com he sigut tan imbècil de no escriure El Quixot? La no molt llarga història de la ciència també està farcida de bones idees, qui ho dubta, però ningú no arriba al bar a l’hora de l’aperitiu i exclama: Pels claus de Crist, però ¿com no se’m va acudir a mi la llei de la gravitació universal, o la taula periòdica dels elements, o l’equació d’ona de la mecànica quàntica? Hompot admirar totes aquestes coses i envejar els cranis privilegiats que les conceberen per primera vegada, cert, però ningú no es flagel·la per no haver estat capaç de produir-les. Acceptem que Newton, Mendeléiev i Schrödinger eren uns tipus genials, però també suposem que van suar sang per construir aquestes prodigioses arquitectures mentals, i no estem disposats a reviure llurs tortures en carnpròpia. Aleshores, què fou el que va fer empal·lidir d’enveja Thomas Huxley?
La gran aportació de Charles Darwin al pensament occidental no és pas la idea de l’evolució, tal com sembla creure quasi tot el món. Molt probablement, aquesta glòria li correspon ni més ni menys que al seu avi, el metge, poeta i gourmet britànic del segle XVIII Erasmus Darwin. Noranta anys abans que el seu nét, ErasmusDarwin ja havia formulat i esventat les línies bàsiques de la teoria de l’evolució, una idea que no només va arribar a oïdes del seu nét Charles, sinó que ha sobreviscut durant més de dos segles fins als nostres dies genòmics. La idea diu així: tots els éssers vius d’aquest planeta, amb llur diversitat marejant, amb totes llurs sorprenents especialitzacions, provenen d’una forma o d’unes poquesformes molt simples i primordials.

Un incís. Voldria proposar als fabricants del Trivial Pursuit una nova pregunta per als seus cartrons: Qui fou el primer lamarckista? Jean Baptiste de Lamarck, respondrà el més llest de la reunió amb un somriure autosuficient. I perdrà la jugada, perquè el primer lamarckista fou Darwin (no Charles, sinó el seu avi Erasmus). El que coneixem com a lamarckisme, oherència dels caràcters adquirits, és la idea que les transformacions que un individu assoleixi durant la vida ―colls estirats per arribar a les fulles més altes, extremitat aplanades per remar millor a l’aigua, dits atrofiats per la falta d’ús― es poden transmetre a la descendència. I, en efecte, fou Erasmus Darwin el primer a proposar aquest mecanisme com uns força causal de l’evolució biològica.Dic “com una força causal de l’evolució biològica” perquè l’herència dels caràcters adquirits era una espècie de mite o superstició d’anar per casa si més no des de la Il·lustració, i possiblement des de la nit dels temps. Però fou l’avi Erasmus el primer a prendre-se-la seriosament i a posar-la per escrit en un llibre de zoologia. No cal dir que el naturalista francès Jean Baptiste de Lamarck...