dasdsad

Sobre veritat i mentida en sentit extramoral
 Sobre veritat i mentida en sentit extramoral
 De la versió catalana: XAVIER RENAU. Revisió: VICENT PITARCH
 
         1
La condició humana: efímera irrellevància de l´animal cognitiu en el cosmos
         En algun llunyà racó de l´univers llampurnejant escampat en innombrables sistemes solars, hi hagué una vegada un astre en què animalsintel·ligents inventaren el coneixement. Fou l´instant més altiu i mentider de la “Història Universal”, però, al cap i a la fi, només un instant. Després de breus respiracions de la Naturalesa, l´astre es va gelar i els animals intel·ligents hagueren de morir. Algú podria inventar-se un conte semblant, però, tot i així, no expressaria suficientment l´estat llastimós, ombriu i efímer, l´estat estèril iarbitrari en què es troba l´intel·lecte humà dins de la Naturalesa. Hi hagué eternitats en què no existia; i quan tot s´acabe per a ell, no haurà succeït res, perquè no té cap missió ulterior que conduïsca més enllà de la vida humana. No és més que humà, i només el seu posseïdor se´l pren tan patèticament com si sobre ell giraren les frontisses del món. Tanmateix, si ens poguérem comunicar amb unamosca, arribaríem a la conclusió que ella també navega per l´espai posseïda d´aquesta mateixa passió (pathos) i es sent el centre volant d´aquest món. No hi ha res en la Naturalesa, per menyspreable i insignificant que siga, que, al més petit bufit d´aquell poder del coneixement, no s´unfle immediatament com un odre. I, de la mateixa manera que qualsevol cavallerís vol tenir admiradors, el filòsof,el més superb dels homes, està completament convençut que, des de tot arreu, els ulls de l´univers tenen fixada la seua mirada distant en les seues obres i pensaments.
 
         És digne de notar que siga precisament l´intel·lecte el que actue d´aquesta manera, quan ell no és sinó un recurs afegit als éssers més infeliços, febles i efímers per a conservar-los un instant en l´existència, de laqual, sense eixe afegitó, tindrien motius per a fugir tan ràpid com el fill de Lessing. Aquest orgull, lligat al coneixement i a la sensació, boira encegadora sobre els ulls i els sentits dels homes, els fa enganyar-se sobre el valor de l´existència, ja que els proporciona la més afalagadora visió sobre el mateix coneixement. El seu més general efecte és l´engany – encara que també els efectes mésparticulars aboquen al mateix resultat.
 
         L´intel·lecte, com a mitjà de conservació de l´individu, desenvolupa les seues forces principals fingint perquè aquest és el mitjà de supervivència que tenen els individus dèbils i poc robustos, individus als quals, en la lluita per la supervivència, els ha estat negat servir-se de banyes o de l´esmolada dentadura dels depredadors. Aquest artde fingir, fa el cim entre els homes: entre nosaltres, l´engany, l´adulació, la mentida i el frau, la murmuració, la farsa, el viure de la buida lluentor, la disfressa, el convencionalisme encobridor, l´escenificació davant els altres i davant un mateix, en una paraula, el voleteig incessant entorn la flama de la vanitat és fins a tal punt la norma i la llei, que és difícil de concebre que hajasorgit entre els homes una inclinació sincera i pura cap a la veritat. Es troben profundament submergits en il.lusions i ensomnis; la seua mirada es limita a lliscar sobre la superfície de les coses i percep “formes”, la seua sensació no condueix en cap cas a la veritat, només es limita a rebre estímuls, com si jugara a palpejar el dors de les coses. A més, durant tota la vida, l´home es deixaenganyar de nit pels somnis sense que el seu sentit moral haja fet res per impedir-ho; només alguns homes, i a força de voluntat, han aconseguit eliminar els seus roncs. En realitat, què sap l´home d´ell mateix?, és capaç de veure´s ell mateix, ni tan sols una vegada, com si estiguera estés dins d´una vitrina il·luminada?. No és cert que la naturalesa li oculta la major part de les coses, inclòs el...