Datació

LA DATACIÓ: MODALITATS I MÈTODES



La datació és una qüestió clau en l'anàlisi i interpretació d'artefactes, contextos, jaciments o cultures, les quals sense ésser col·locades en relació a unmoment temporal respecte la resta i en una escala d'anys de calendari no poden ser interpretades correctament.
Hi ha dos tipus de datació: la relativa i l'absoluta. La relativa té l'objectiu desituar en el temps les accions, ordenant-les cronològicament. S'ha de tenir en compte el principi de l'estratigrafia. L'atenció a l'estratigrafia dels jaciments va oferir un mitjà adequat de comparacióde resultats que serveix per a construir la cronologia relativa[1], ja que l'estratigrafia proporciona una seqüència d'esdeveniments, establint relacions entre ells.
L'estratigrafia és doncs,l'estudi descriptiu dels estrats arqueològics (la unitat més petita d'un jaciment), la seva aparició, composició natural, successió i classificació, amb l'objectiu d'ordenar-los en una seqüènciacronològica. Els seus principis van ser desenvolupats en l'àmbit de la geologia i es deuen al danès Nicolaus Steno[2]. El principi de superposició és bàsic, tot i qeu pot haver algunes variacions en la sevalògica.
La datació absoluta té l'objectiu de situar les accions en el calendari, és a dir, establir el “temps real”. En primer lloc es va desenvolupar el mètode del radiocarboni i després arribaren totun seguit de tècniques afins que usaven isòtops associats amb l'urani, el potassi, l'argó i el tori. Actualment, existeixen mètodes de datació que utilitzen el geomagnetisme, la termoluminiscència,etc. Cada tècnica cobreix un període de temps diferent i s'aplica sobre uns materials diferents[3]. La datació absoluta mitjançant mètodes científics constitueix un dels grans avanços de la investigaciómultidisciplinar, convinant essencialment la física i la química amb l'arqueologia. Willard Libby va ser el primer que va desenvolupar la tècnica del radiocarboni i va ser guardonat amb el Premi...