Davis i Moree

Els Principis de l’Estratificació segons Davis i Moore

1. Certes posicions en qualsevol societat són funcionalment més importants que altres i requereixen especial capacitat per a la seva realització.
Per saber com respondre aquesta pregunta, hem de pensar si es podria calcular d’alguna manera, la funcionalitat que tenen les diferents posicions de les persones pel bé de la societat. Així, enuna fàbrica, qui és funcionalment més important, l’enginyer o el treballador no qual.lificat? Dir que l’enginyer és funcionalment més important per a la fàbrica i la societat, que no pas els treballadors no qual.lificats, implica que no valorem igual la feina de l’un i de l’altre, quan de fet, si no hi hagués molts treballadors no qual.lificats, la feina que ha pensat l’enginyer, no es podriafer. Estem donant importància i funcionalitat en base a ser més fàcilment prescindible o imprescindible. L’enginyer és més difícilment reemplaçable perquè n’hi ha menys que d’obrers, per això diem que és funcionalment més important, no pas pel que fa sinó perquè dels que fan la seva feina, n’hi ha menys.
Com que l’obrer pot ser més fàcilment reemplaçat per una altra persona, perquè fa una feinasense necessitat de gaire qual.lificació, diem que la seva feina és funcionalment menys important i la de l’enginyer és funcionalment més important.
Ens podriem preguntar: Què suma i què resta a l’hora de col.locar les persones en una escala de major o menor funcionalitat?
Si afegim altres elements per valorar i quantificar la funcionalitat de les tasques de cadascun dels dos, (enginyer i obrer)també ho podem veure diferent. Per exemple, si intentem ubicar la funcionalitat en el temps, veurem que, a curt termini segurament serà més funcional la figura de l’enginyer però a llarg termini serà més funcional el gruix de treballadors que durant molt de temps faran aquell producte. Per tant, és difícil valorar quina tasca és més funcional a una altra. Aquest raonament, el podem aplicar a laresta de posicions de la nostra societat.
2. Només un nombre limitat d’individus en qualsevol societat, té els talents que poden ser aprofitats en la capacitació apropiada per ocupar posicions destacades.
L’afirmació que les persones tenim diferents nivells de capacitat és certa, sobre això, no hi ha res a dir. Però si resulta que la nostra societat està organitzada amb poques posicions destacadesperquè no n’hi ha per a tothom, la pregunta a fer-se és: Qui ocuparà aquestes posicions? Com es trien les persones que les ocuparan? Realment la socitetat farà una selecció en funció del talent i la capacitat de cadascú?.
Tenir capacitats o talent, no ho és tot. La capacitat cal treballar-la i s’ha d’acompanyar d’un component formatiu. Però a banda d’axiò, hem de pensar si tothom té el mateixpunt de sortida. És a dir, si té les mateixes oportunitats d’accedir a aquestes posicions destacades, això és el que subterfugiament està intentant justificar, emmascarant-ho parlant del talent i les capacitats.
La formació i l’accés a l’educació, depèn en part, de la riquesa dels pares i en una societat on la riquesa està diferencialment distribuïda, és un fet que determinats sectors desafavoritsde la població on també hi ha gent capacitada i amb potencial, restin privats de l’oportunitat de ser descoberts. Per tant, si no tots els talents d’una societat són descoberts, no s’aprofiten tots els talents que aquesta té. Per tant, la limitació que fa l’enunciat, vol justificar el fet que es mantinguin les bones posicions només per a uns quants, adduïnt a qüestions de talent i capacitats, ino és així. Aquests quants, són els que tant si tenen talent com si no, ocuparan els càrrecs més valorats socialment gràcies a la seva posició de família.
Quan dic que no tots els talents d’una societat són aprofitats, vol dir que si la societat està rígidament estratificada, és a dir, no té gaire flexibilitat per a què la gent pugui ocupar posicions millors (mobilitat ascedent), la mateixa...