decadencia de valencia

L'ús del terme Decadència -"la Decadència", com hauria escrit el mateix Joan Fuster-, referit a la cultura catalana, ha patit diverses transformacionms des dels seus orígens fins als nostres dies. Ha passat de ser un mot acceptat per tal de definir un període cronològic més o menys ampli -fins i tot de més de tres segles- a ser matisat o rebutjat obertament. En aquest procés -com en tantesaltres coses-, l'opinió de Joan Fuster ha pesat de manera contundent i encertada. És per això que en aquest treball intentarem una aproximació a les diferents accepcions amb què ha estat usat el mot Decadència i, igualmet, temptarem d'esbrinar quin significat exacte li va donar Fuster al seus papers.
1. La trajectòria del concepte de Decadència abans de Fuster
El vocable Decadència es va fer serviri encara se l'usa, sovint per designar el fenomen històric que afectà la nostra cultura durant els segles XVI, XVII i XVIII i que es va materialitzar en dos aspectes fonamentals. D'una banda, hom detectava el descens de l'ús de la llengua autòctona com a llengua de cultura, tant al Principat com al País Valencià, les Illes o les terres de la Catalunya Nord. Per altra part, es constatava unaqualitat més aviat escassa en els productes dels literats del període, en la nostra llengua, tot i que això seria discutible si ho miràvem des d'una òptica més actual i a la llum dels darrers estudis sobre obres i autors d'aquells segles. La decadència -el decandiment de la llengua i de la literatura nacionals -ja va ser notada en molts casos pels mateixos contemporanis, i no és dificil de trobaral.lusions, sobretot al que s'ha anomenat les "apologies de la llengua". A la ciutat de València, Marc Antoni Ortí, el 1639 ja es lamentava "que no sols se fa particular estudi en procurar saber la llengua castellana, però també en oblidar la valenciana". Tanmateix, és com més ens aproximem al moviment de la Renaixença, quan el període comença a ser vist com un tot indivisible i marcat per l'abandóde les lletres en la nostra llengua i, àdhuc, pel desús als camps de l'administració -obligatòriament arran dels diferents decrets de Nova Planta-, la predicació i els altres usos més quotidians. D'altra banda, quan més destacaven els renaixents la decadència anterior, més importants podien semblar els seus esforços als ulls del seus coetanis. Però, d'aquesta tendència -la de considerar el passatdecadent- ja hi havia precedents en el mateix segle XVIII. A València, el notari Carles Ros era conscient de l'estat d'abando en què havia caigut l'ús de la llengua, i en dates tan primerenques com el 1739 publicava un Breve diccionario valenciano-castellano, que completava, el 1764, amb un Diccionario valenciano-castellano, en el pròleg del qual afirmava que: es tanta la necesidad que hay (en elComún) de la inteligencia en el bien escrivir la lengua valenciana, que no hay modo suficiente para poderlo referir. Está igualmente tan en olvido el dialecto de nuestro idioma, que lo davan ya todos por sepultado; pero yo, gracias a Dios, he podido en este Diccionario volverlo a su estado. De més a més, des del 1732 va anar publicant alguns tractadets on exposava les seues idees lingüistiques-apologètiques, òbviament- i d'altres adreçats a ensenyar a escriure el valencià i a establir la seua ortografia. Al costat de Carles Ros, el també valencià fra Lluís Galiana, el 1763, alhora que detectava la defecció dels escriptors respecte a la seua llengua materna, somniava un ambiciós projecte editorial dels clàssics valencians, amb la qual cosa hom podia disposar de models. Un somni, que,siga dit de passada, a hores d'ara encara no s'ha portat endavant completament des del País Valencià. A l'altre cap de les nostres terres, i una mica més tard, Antoni Francesc de Tudó, en presentar el seu discurs d'ingrés -en castellà- a l'Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona, el 1791, afirmava que "en este estado tan infeliz como deplorable ha quedado nuestro idioma" i, a punt d'acabar la...