Definició autisme

2. Què és l’autisme?

El primer en utilitzar el terme autisme va ser el suïs Eugene Bleuler al 1911. Aquesta definició va ser molt poc exacte, ja que es referia a l’autisme com un trastorn del pensament que apareixia en alguns esquizofrènics.
El terme va evolucionar al 1943 quan Leo Kanner va descobrir finalment aquest trastorn infantil gracies a una observació que va fer a 11 nens quepresentaven símptomes estranys que no s’assemblaven a cap altre malaltia o trastorn conegut en aquella època, i la descripció que va donar era que aquest síndrome es manifestava en una alteració del llenguatge, de les relacions socials i dels processos cognitius en les primeres etapes de la vida. Kanner però va considerar que la causa d’aquest trastorn era un problema efectiu entre els pares i el nen. Escreia que els pares no tractaven els seus fills amb l’afecte que es considera normal i per culpa d’aquesta falta d’afecte el nen contreia aquest trastorn. Aquesta teoria va ser reforçada per l’Escola Psicoanalítica, amb Sigmund Freud com a màxim exponent, que deia que a conseqüència d’aquesta manca d’afecte el nen no aconseguia avançar a la vida i es quedava estancat.
Desprès d’una llarga etapaen que van considerar correcte la teoria de Kanner, als anys ’70 van començar a sortir els seus detractors gràcies a l’espectacular avanç que s’havia produït en l’exploració neurològica. Així es com Rutter, un gran científic, va posar en evidència la teoria de Kanner. Rutter deia que l’autisme no era una alteració lingüística provocada per la falta d’afecte dels pares cap als nens sinó que, erauna alteració de la conducta produïda per una mala formació del cervell. A més Rutter justifica la poca interacció entre un nen autista i els seus pares com a conseqüència del autismeja que aquest problema de conducta els impedeix comunicar-se amb ells i amb qualsevol altre persona. Per arribar a aquesta conclusió Rutter va separar als nens autistes dels seus pares i els va integrar amb un altreambient amb persones que l’hi donessin més afecte, aquí va poder comprovar que això no funcionava ja que els nens no van patir cap millora i va poder demostrar la seva tesis.
Fins el 1977 no es dona una definició exacta de l’autisme. Aquesta definició es donada per una associació creada als Estats Units en sensibilització amb els nens autistes NSAC (National Society for Autistic Children) i es faseguint les teories de Rutter. En aquesta definició es fa referència a un síndrome conductual que implica alteracions en respostes a estímuls sensorials, la parla, el llenguatge, les capacitats cognitives i la capacitat de relacionar-se amb persones, objectes i successos de la vida quotidiana. Aquesta definició en l’actualitat és la que es dóna per bona a la comunitat lingüística.
L’autisme esconsidera una malaltia neurològica crònica no progressiva. És una malaltia sense cura, encara que amb una sèrie de tractaments es poden fer uns avenços importants.
L’autisme és una malaltia que dóna problemes a les persones que el pateixen, en l’àmbit del llenguatge i de la comunicació, els autistes no poden comprendre el 100% el que una persona els hi vol comunicar mitjançant senyals visuals osonors, això comporta que ells entenguin d’una manera diferent a la resta, aquí trobem el segon problema de comunicació entre un autista i el seu entorn, la manera de comunicar amb el que ell ha entès, els problemes amb el llenguatge que presenten els autistes comporta que a l’hora d’explicar el que han entès al receptor ens trobem en que al receptor li és impossible entendre el que li vol dir ja quel’autista no pot expressar de cap manera aquesta informació. Ens podem trobar dos tipus d’autismes davant la dificultat d’expressió d’allò que vol dir:
* L’autista que davant la falta d’enteniment entre ell i el receptor s’atabala i experimenta una forta hiperactivitat que el porta a intentar fer per si mateix el que vol o guiant a la persona cap a allò que vol aconseguir.
* L’autista...