Desamortizaciones

Les diverses desamortitzacions van ser importants pel canvi de règim a Espanya?
La desamortització va ser un llarg procés històric-econòmic iniciat a Espanya a finals del s.XVIII per Manuel Godoy i tancat ja molt entrat el s.XX (16 desembre 1924), i va consistir a posar al mercat mitjançant subhasta pública, les terres i béns no productius en poder de les anomenades "mans mortes" que no lesconreaven, gairebé sempre l’ Església Catòlica o els ordes religiosos, que els havien acumulat com a habituals beneficiàries de donacions, testaments i abintestats, a fi d'augmentar la riquesa nacional i crear una burgesia i classe mitjana de llauradors propietaris. A més, l'erari obtenia uns ingressos extraordinaris amb els que es pretenien amortitzar els títols de deute públic.
Diversesdesamortitzacions:
En els regnats de Carles III i Carles IV entre 1766 1808. Inclou la desamortització realitzada per Godoy i el ministre Miquèl Gaietè Soler entre 1800 i 1808.
Al 1798 es va iniciar quan Carles IV va obtenir permís de la Santa Seu per a expropiar els béns dels jesuïtes i d'obres pies que en conjunt eren una sisena part dels béns eclesiàstics. En ella es van desamortitzar béns delaCompanyia de Jesus, d'hospitals, hospicis, Cases de Misericòrdia i de Col·legis Majors universitaris, i incloïa també béns no explotats de particulars.
Josep I va realitzar també una petita desamortització que no va implicar la supressió de la propietat, sinó la confiscació de les seves rendes per a l'avituallament i despeses de guerra de les tropes franceses, de manera que es van tornar e 1814.Durant el Trieni Liberal (1820-1823) es van dur a terme altres desamortitzacions tan poc ambicioses com aquesta i igualment desfetes després de la seva caiguda.
La desamorització de Mendizábal, promoguda pel president del Consell de Ministres Juan Álvarez Mendizabal el 1836, va tenir unes conseqüències molt importants per a la història social de l'estat Espanyol, perquè els seus resultats (ja nogestionats per Mendizábal, que va cessar com a ministre al maig de 1836, sinó pels seus successors) van ser relativament pobres.
La divisió dels lots es va encomanar a comissions municipals que es van aprofitar del seu poder per fer manipulacions i configurar grans lots inassequibles als petits propietaris, però sufragables en canvi per les oligarquies molt adinerades, que podien comprar tant granslots com petits. Els llauradors no van poder entrar en les licitacions i les terres van ser comprades per nobles i burgesos adinerats, de manera que no va poder crear-se una veritable burgesia o classe mitjana a Espanya que tragués el país del seu marasme. Els terrenys desamortitzats pel govern van ser únicament eclesiàstics, principalment aquells que havien caigut en desús. A pesar que vanexpropiar gran part de les propietats de l'Església, aquesta no va rebre cap compensació a canvi. Per això l'Església va prendre la decisió d'excomunicar tant als expropiadors com als compradors de les terres, el que va fer que molts no es decidissin a comprar directament les terres i ho van fer a través d'intermediaris o testaferros.
El 2 de septiembre de 1841 el regent de nou nomenat, el progressistBaldomero Espartero, va imposar la desamortització de béns del clericat secular excepte uns quants. Aquesta llei durarà escassament tres anys i en enfonsar-se el partit progressista la llei va ser derogada.
En 1845, durant la Dècada Moderada, el Govern intenta restablir les relacions amb l'Església, el que duu a la signatura de el Concordat de 1851.
Durant el segon govern del progressisteBaldomero Espartero, el seu ministre d'Hisenda, Pascual Madoz, realitza una nova desamortització (1855) que va ser executada amb major control que la de Mendizábal. L’ 1 maig de 1855 es publicava a la Gaceta Madrid, i el 31 la Instrucció per realitzar-la.
Es declaraven en venda totes les propietats de l'Estat, del clergat, de les Ordres Militars (Sant Jaume, Alcántara), cofradies, obres pies,...