descar

Descartes ens afirma que els sentits en proporcionen informacions que ens porten a l’error, és a dir que raonant ens equivoquem. Tot i així ens diu que som quelcom. Segons aquest filòsof en un primermoment pot ser que no tinguem cos o que estiguem en un somni però com sóc jo qui s’equivoca pensant que tinc un cos podem arribar a la conclusió de que mentre dubto sóc alguna cosa que pensa. Enaquest moment arriba a la seva primera veritat, el Cógito, seria el jo com a subjecte de continguts mentals encara que tots puguis considerar-se falsos. Podem dir que el Cógito és una proposicióindubtable ja que sens presenta amb claredat i distinció mental, és una evidència racional.
A parir d’aquí Descartes ens diu que som alguna cosa que existeix i no necessita el cos per ser, sinó que perexistir com el que som només necessitem ser pensant. Aquí arriba a la seva segona veritat que també es presenta de forma clara i distinta, la res cogitans. Aquesta segona veritat pertanyeria a la nostraexperiència com a substàncies pensants, per tant seria la nostra ànima.
Descartes es planteja el dualisme antropològic cartesià per demostrar que l’ànima i el cos són dues substàncies diferents.
En unprimer moment Descartes ens diu que ànima i cos estan separades ja que les percep com a idees diferents i independents. Amb això podríem pensar que l’ànima està simplement allotjada al cos i quel’utilitza com a vehicle.
En un segon moment Descartes ens diu que les dues haurien d’estar íntimament unides ja que si no fos això quan ens féssim una ferida no sentiríem cap mena de dolor. Per tant, podemdir que arriba a la conclusió de que el cos influeix sobre l’ànima com les afeccions corporals produeixen estats anímics que influeixen en el cos. Descartes trobarà el punt d’unió entre ànima i cos il’anomenarà glàndula pineal.
D’acord amb aquests dos pensaments, Descartes es troba un pensament de difícil harmonització. Finalment Descartes ens dirà que el cos i l’ànima són completes per si...