Descartes

TERCERA PART
[Algunes regles de la moral treta del mètode]

[A. Màximes de moral provisional]
En fi, així com no n’hi ha prou, abans de començar a reconstruir la casa en què es viu, d’enderrocar-la i de fer provisió de materials i d’arquitectes – o d’exercitar-se un mateix en l’arquitectura – i de dissenyar, a més, acuradament el projecte, sinó que cal també proveir-se d’una altra on poderallotjar-se mentre durin les obres; així, per tal de no restar indecís en les meves accions mentre la raó m’obligués a estar-ne en els meus judicis, i de no deixar de viure des d’aleshores tan feliçment com pogués, em vaig elaborar una moral provisional[1], que no consistia sinó en tres o quatre màximes[2], que us voldria comunicar.
La primera era obeir les lleis i els costums del meu país,mantenint constantment la religió[3] en què Déu m’ha fet la gràcia de ser educat des de la infantesa[4] i guiant-me en tota altra cosa per les opinions més moderades i més allunyades de l’excés que fossin comunament admeses en la pràctica pels més assenyats d’aquells amb qui hauria de viure. Perquè, havent començat des de llavors a no comptar per a res les meves pròpies, atès que les volia sotmetre totesa examen, estava segur que el millor que podia fer era seguir les dels més assenyats. I, encara que n’hi pugui haver de tan assenyats entre els perses o els xinesos com entre nosaltres, em semblava que el més útil era guiar-me per aquells entre els quals havia de viure; i que, per saber quines eren veritablement les seves opinions, m’havia de fixar més en allò que practicaven que no pas en allòque deien, no solament perquè, donada la corrupció dels nostres costums, n’hi ha pocs que vulguin dir tot el que creuen, sinó també perquè molts ho ignoren ells mateixos, ja que, essent diferent l’acte del pensament amb què es creu una cosa, d’aquell amb què es coneix que se la creu, sovint l’un va sense l’altre[5]. I, entre diverses opinions igualment admeses, no triava sinó les més moderades,tant perquè són sempre les més còmodes en la pràctica –i versemblantment[6] les millors, ja que tots els excessos solen ser dolents– com també per tal de desviar-me menys del camí veritable, en cas d’error, que si hagués triat un dels extrems i hagués estat l’altre el que calia seguir.
En particular, posava entre els excessos totes les promeses amb les quals retallem alguna cosa de la pròpiallibertat. No és pas que desaprovés les lleis que per posar remei a la inconstància dels esperits febles permeten, quan es té un bon propòsit –o fins i tot, per a la seguretat del comerç, un propòsit simplement indiferent–, de fer vots o contractes que obliguen a mantenir-s’hi[7]; sinó que, com que no veia cap cosa al món que restés sempre en el mateix estat, i personalment em prometia perfeccionar cadavegada més els meus judicis i no pas desmillorar-los, hauria pensat que cometia una falta greu contra el bon sentit si, pel sol fet d’aprovar llavors una cosa, m’hagués obligat a tenir-la encara posteriorment per bona, quan potser ja hauria deixat de ser-ho o jo hauria deixat de considerar-la-hi.
La meva segona màxima era ser tan ferm i decidit com pogués en les meves accions, i seguir fins lesopinions més dubtoses, una vegada m’hagués determinat per elles, amb no menys constància que si haguessin estat molt segures. Imitant en això els viatgers que, si es troben perduts pel bosc, no han d’errar fent tombs ara cap ací ara cap allà, i encara menys parar-se enlloc, sinó caminar sempre tan dret com puguin cap al mateix costat i no canviar de direcció per raons fluixes, encara que alcomençament fos potser només l’atzar el que els hagués determinats a triar-la; perquè d’aquesta manera, si no van precisament allà on volen, almenys acabaran arribant en algun lloc on versemblantment estaran millor que al mig del bosc. I així, com que les accions de la vida sovint no admeten dilació, és ben veritat que, quan no tenim la possibilitat de discernir les opinions més veritables, hem de...