Descartes

mRENÉ DESCARTES (S. XVII)

1. CONTEXT HISTÒRIC

A l'època mdieval (edat moderna) el sistema de creences dominant (cosmovisió dominant) estava basat en les teories d'Aristòtil i Sant Tomàs d'Equi (fusió entre el cristianisme i la filosofia pagana).
Els criteris de veritat , és a dir allò que em garanteix que una cosa és aquella cosa i no una altra (veritats inqüestionables, no es podenposar en dubte) eren la fe i l'autoritat. El mètode de coneixement (camí que segueixo per arribar al coneixement) era el mètode escolàstic = sil·logisme aristotèl·lic → forma de raonament deductiu (basat en la fe i l'autoritat - no basat en l'experiència) compost per: una permisa major (veritat general); una premisa menor (de menys importància) i finalment una conjunció de les dues premises que esderiva en una conclusió particular. --> ex: Tots els humans són mortals / Sòcrates és un home / Sòcrates és mortal (Aquesta era la forma de raonar en l'època medieval: a partir d'unes veritats generals s'arriba a unes idees, unes conclusions individuals/particulars.)
És una època de crisi perquè s'ha engegat la revolució científica: els científics discrepen (posen objeccions) amb aquesta visióAristotèl·lica i religiosa del món i es creen un seguit de conflictes (crítiques, diferents visions, dubtes sobre la fe i l'autoritat) que porten a la crisi de l'Escolàstica --> inici de l'ensorrament del criteri de veritat i la metodologia del sil·logisme Aristotèlic.
(Apareixen descobriments científics però l'esglèsia els obliga a negar-ho ja que van en contra del pensament i visió escolàstic)El gran llibre del món: altres països
Des de sempre Descartes mostra un gran interès pel coneixement clar i segur (distint) → la veritat. Ell estudia seguint el mètode Escolàstic però se n'adona de que aquest no li aporta nou coneixement i que en comptes d'aprendre i saber ha acabat els estudis amb més dubtes, més confús, amb mes errors que no pas havia començat.
Quan té la oportunitatd'independitzar-se abandona l'estudi de les lletres i s'aventura a viatjar amb l'objectiu de trobar un mètode de coneixement que li sembli més clar i segur. Però malauradament, viatjant troba la mateixa diversitat de mètodes, i tot i intentant establir relacions entre els nous mètodes que coneixia i l'Escolàstic per tal de trobar aspectes comuns i universals. El seu objectiu es veu frustrat.
Finalment,Descartes decideix buscar en la seva pròpia raó, aprofundint en ell mateix i aconsegueix trobar millors respostes que no pas havia obtingut anteriorment.

2. EL PENSAMENT DE DESCARTES
Descartes creu que les veritats generals imposades no són racionals sinó només creences o afirmacions no demostrades que no porten al coneixement. Creu que cal un altre criteri de veritat que aporti nouconeixement, cal una altra manera per arribar a la veritat, un nou criteri de veritat: pren una actitud crítica.
“Els sil·logismes serveixen més per explicar coses que ja es tenen apreses que no pas per aprendre'n de noves”
→Francis Bacon (S. XVI) també va criticar aquest procediment de coneixement. Bacon proposa que a través de l'experimentació de casos particulars podem arribar a les veritats generals.Rebutja la fe i l'autoritat com a criteris de veritat i proposa l'experimentació. I com a mètode de coneixement la inducció--> experimentar a través dels sentits una sèrie de casos particulars per acabar extreient una conclusió.
“Les veritats generals no han de ser el punt de partida, sinó que seran les conclusions de l'experimentació de casos particulars” criteri de veritat--> experimentacióparticular





Descartes creu que l'experiència té límits ja que la majoria de vegades no es poden experimentar tots els casos particulars que existeixen perquè són inesgotables (sempre podria trobar un cas particlar contrari a la veritat general que la desmentís) – tret de les induccions completes- . Per tant creu el coneixement a través de l'experimentació és una inducció incompleta i com...