Descartes

ARISTÒTIL (384 – 322 AC)

Aristòtil era monista: creu que sols hi ha una realitat, la realitat substancial, que es pot percebre a través dels sentits (empirisme). Avança un pas més en la teoria de Plató d’unir allò immòbil (Parmènides) i allò canviant (Heràclit): enlloc d’ajuntar-los en dos mons separats ho fa en una única realitat.
Allò que ÉS són les substàncies, que es perceben a travésdels sentits. Les idees i les coses no estan separades. Les substàncies són hilemòrfiques, en tant que tenen matèria i forma sempre unides. La matèria és més propera al ‘’topos oratos’’ platònic mentre que la forma al món de les idees.
La substància és el sentit primer del ser, no la idea. Aquesta és una entitat separada, separable de la resta, i per tant, un ésser en sí mateix.
Són el subjecte deles proposicions o judicis mentre que el predicat són els accidents que es poden adjudicar. Aristòtil va establir allò que defineix lògicament a una substància en deu categories (‘’kategoria’’):
- Substància: és el subjecte i sempre es troba en relació amb d’altres.

- Quantitat: propietats quantitatives de la substància o el seu nombre.

- Qualitat.

- Lloc: on es troba.- Temps: en un moment en què es descriu.

- Relació vers altres substàncies.

- Acció: què fa.

- Passió: que li succeeix, què pateix.

- Posició de la substància vers l’espai.

- Possessió o hàbit de la substància.

Aquestes categories són, en definitiva, les categories del llenguatge.
Si canvien els accidents, la substància canvia relativament poc, mentreque el canvi fonamental està en si la forma o matèria es modifiquen.
Tota substància és ella mateixa i nou accidents, deixant de banda la forma i la matèria. A més, té quatre causes:
- Causa material i formal, que són intrínseques.

- Causa eficient (qui l’ha fet) i causa final (per què s’ha iniciat el procés), que són extrínseques. La causa eficient introdueix la forma dins la matèria,mentre que la final analitza la motivació que ha portat a projectar una substància.

PERÍODE HEL·LENÍSTIC
Després de la Grècia clàssica ve aquesta era, on la importància de les escoles és fonamental: escepticisme, estoïcisme i epicureisme. Malgrat s’etiqueti el període hel·lenístic com un temps de decadència, és quan sorgeix la millor ciència.
ROMA
Destaquem al poeta Lucreci i als filòsofsCiceró i Sèneca. Malgrat això, s’aporta molt poca filosofia i es segueixen els corrents hel·lenístics anteriors.

El cristianisme, d’origen jueu, sorgeix i es desenvolupa. L’any 313 Constanti proclama a la Dicta de Milà que deixa de ser una religió perseguida i el 380 l’emperador Teodosi la fa religió oficial. Hi ha dos moments per al cristianisme:
- Patrícia:

· Llatino-occidental(pare de l’Esglèsia): Sant Agustí, gran filòsof del cristianisme i bisbe d’Hipona, Tertul·lià...

· Greco-oriental: Sant Joan Damascé, Sant Justí...




- Escolàstica: escoles monàrquiques, catedralícies i palatines. Sant Anselm de Canterbury, Sant Tomàs d’Aquino (filòsof cristianisme), Guillem d’Occam (franascà)...

EL RENAIXEMENT (s. XV-XVI)
És un retorn a l’antiguitatclàssica: ens hem de situar una mica abans de la caiguda de l’imperi romà, cap al període hel·lenístic. Ha de substituir el teocentrisme de l’època medieval per l’antropocentrisme. Busca l’individualisme i el desig, la curiositat de saber, de fer preguntes i criticar.
a) Pensament humanista: aquells que retornen a la filosofia grecoromana.

- Nicolau de Cusa: ‘’docta ignorància’’ de Sòcrates.- Acadèmia Platònica de Florència: reproduir l’escola de Plató.

- Artistotelisme: Pomponazzi.

- Hel·lenisme: Battista Alberti al neosteïcisme, Lorenzo Valla al epicureisme i Michel de Montaigne al escepticisme.




b) Filosofia política:

- Maquiavel amb El Príncep

- Les Utopies del Renaixement que reproduïen l’Estat Perfecte de Plató: Thomas More,...