Descartes

1a. Meditació: De les coses que hom pot posar en dubte
Problema: Com superar la ignorància per sempre més?
Solució: Cal trobar un fonament de les ciències que sigui segur, ferm i constant.
Descartes vol desfer-se de totes les falses opinions admeses fins aleshores com a
veritables.   El mètode consisteix a sotmetre a la prova de foc del dubte tota
opinió, per trobar el camí recte cap a laveritat. De què es pot dubtar?
1) Dels sentits: alguna vegada ens han enganyat
2) De la suposada salut mental: no hem d’obrar com si fóssim bojos.
3) De la diferència entre vetlla i somni: no sembla que es puguin distingir amb
netedat.
4) De la Física, l’Astronomia, la Medicina i les altres ciències: procedeixen per
composició de nocions simples, i per això són força dubtoses i incertes.Quines
ciències no són dubtoses? L’Aritmètica i la Geometria, ja que tracten de coses
simples i generals, i no es refereixen a coses existents en la natura.
5) De Déu: com que és omnipotent, pot ser que m’enganyi contínuament o que
permeti que m’equivoqui de vegades.
6) d’un geni maligne: tot el que percebo podria no ser res més que les seves
il·lusions i enganys.
- Conclusió de la 1a meditació:“De totes les opinions que havia admès antigament com a veritables, no n’hi ha
una de la qual jo no pugui ara dubtar, no per alguna manca de consideració o
lleugeresa, sinó per raons molt fortes i seriosament considerades: de manera que
és necessari que aturi i suspengui, d’ara endavant, el meu judici” El text és,
doncs, un intent de reconstrucció del que podem saber amb certesa.

2ameditació: De la natura de l’esperit humà i que és més fàcil de conèixer que el
cos.
Problema: com trobar una primera veritat totalment certa?
Solució: Cal, en primer lloc, fer cas del més petit dubte que puguem tenir i trobar
una certesa – la primera – que sigui indubtable. “Què és el que pot ser considerat
veritable?” Això: quan dubto, és cert que dubto; si m’enganyen els sentits, les
idees,Déu o un geni maligne, no hi ha dubte que jo sóc, altrament no podria ser
enganyat.

La 1a certesa, doncs, és: “Jo sóc, jo existeixo.” És una certesa necessàriament
veritable, més certa i més evident que qualsevol altra cosa. Però, jo, que sóc, què
soc? Respondre amb l’antiga idea que sóc una ànima, comporta dificultats: com
es pot definir l’ànima? Una cosa rara i subtil, com un vent, unaflama o un aire
molt subtil? Però tot això és massa corporal. Jo no sóc res de corporal, sinó una
cosa que pensa: “el pensament és un atribut que em pertany. Només ell no pot
ésser separat de mi. No sóc, doncs, parlant amb precisió, res més que una cosa
que pensa, és a dir, un esperit, un enteniment o una raó.”
“Una cosa que pensa. Què és una cosa que pensa? És a dir, una cosa que dubta,
queconcep, que afirma, que nega, que vol, que no vol, que també imagina, i que
sent.” Obtinc aquesta veritat (primera) indubtable a partir de la claredat i
diferència que hi ha entre el que és corporal i el que no és corporal.
Què són els cossos que veiem i toquem? Cal separar-ne els atributs o qualitats
primàries de les secundàries. Descartes ho fa amb el “símil del tros de cera”: gust,
olor,color, figura i grandària poden canviar; la cera, en canvi, roman. Els sentits
només coneixen les qualitats secundàries; l’enteniment, les primàries.
Vista amb la claredat i distinció de l’enteniment, la cera no és res més que una
cosa extensa, flexible i mudable. Distingim la cera de les seves formes exteriors.
Les coses corporals (la matèria) no són res més que extensió, figura i quantitat. Eljo, en canvi, no és una substància material, sinó esperit, cosa que pensa. “No em
conec a mi mateix, no solament amb força més veritat i certesa, sinó també amb
més distinció i netedat?” Que jo sóc i que jo sóc esperit, cosa que pensa, és la
primera certesa indubtable que podem trobar.
- Conclusió de la 2a meditació:
És més fàcil conèixer el propi jo que les coses corporals del món. La raó...