DESCARTES

DESCARTES
1. Finalitat de la seva filosofia
Descartes sentia una inquietud per la recerca de la veritat. Va considerar que l’ensenyament escolàstic que havia rebut el feia tenir dubtes, ja que recollia moltes diverses opinions contraposades. Tot això el va moure a trencar amb la filosofia del seu temps i a projectar un nou sistema filosòfic.
Es va trobar amb la seguretat que oferia la novaciència renaixentista i el paper important que les matemàtiques representaven en el mètode d’aquesta ciència; ja que aquestes justifiquen amb raons sòlides tot allò que discuteixen i no deixen cap dubte en la ment de qui les estudia.
Per això Descartes dota la filosofia d’un nou mètode que permetés descobrir veritats clares, certes i demostrades racionalment. Tota la filosofia havia d’adoptar un únicmètode, el matemàtic, i per això totes les seves parts havien de constituir un tot orgànic –un sistema racional únic. Es va separar de l’aristotelisme i de l’escolàstica medieval que defensaven l’existència de diferents ciències amb objectes i mètodes diferents.
El seu objectiu no era teòric sinó pràctic, ja que considerava que la seva finalitat era la de facilitar el domini de la naturalesa il’assoliment d’una bona vida. El seu coneixement no va experimentar cap evolució , sinó que des d’un principi ho tenia molt clar, a diferència de Plató i Aristòtil que van acabar corregint els seus propis errors.
2. El mètode i el dubte metòdic
Descartes va suposar que la raó gaudeix per ella mateixa de la capacitat natural de conèixer la veritat. Per desgràcia rarament s’utilitza bé; els prejudicis i laprecipitació l’enceguen i condueixen a l’error.
La reflexió filosòfica exigeix unes condicions:
a) Establir el mètode més rigorós, semblant al de les matemàtiques
b) Prescindir dels continguts de la fe (a la qual sempre va respectar però va separar de la raó i la filosofia
c) Renunciar a les explicacions de la filosofia anterior i a l’experiència sensible (que són fonts de confusió i error
Elmètode, segons Descartes, és l’instrument per guiar la raó i possibilitar-ne l’ús correcte; és a dir que ha d’estar regulat per unes regles segures i senzilles. Al principi en va proposar 24 però les principals van acabar sent aquestes quatre regles:
La primera regla: l’evidència
Consisteix a no admetre res com a vertader a no ser que sigui conegut evidentment com a tal, només s’han d’acceptar aquellesidees que la nostra ment concep de manera clara i distinta (si està present i manifesta davant d’una ment desperta i és tan precisa que no es pot confondre).
La segona regla: l’anàlisi
Cal dividir els problemes amb tantes parts com calgui amb la finalitat de reduir el que és complex – el que prové de l’experiència – a les seves parts més simples i evidents. Així s’obtindran uns intuïcionsprimeres el fruit de les quals siguin les idees clares i diferents més simples, les que serveixin de punt de partida pel nostre coneixement.
La tercera regla: la síntesis
Hem de conduir els nostres pensaments dels més simples per ascendir fins els més complexos. Complementa la regla anterior, ja que a partir d’aquelles idees més simples i segures podem passar d’allò conegut a allò desconegut (altresidees noves i més complexes). Aquesta s’aplica a la deducció, segona operació de la ment, que consisteix en qualsevol derivació necessària a partir d’una altra que coneixem amb certesa. Tota deducció pressuposa un put de partida, una intuïció primera. No és instantània, suposa un moviment i l’ordre que sorgeix no és el real sinó el lògic o matemàtic.
La quarta regla: el recompte
Es fan enumeracionsper tenir la certesa de no haver-nos equivocat en el desenvolupament del mètode. Es comprova que l’anàlisi ha estat completa i que la síntesi s’ha realitzat correctament (enllaç entre intuïció i deducció).
El dubte metòdic
Quan va haver establert aquestes quatre regles del mètode, Descartes va considerar que per tal d’afrontar amb èxit la recerca de la certesa absoluta calia dubtar de tot. No...