desenvolupament professional I


Exercici 1
Sovint s’esdevenen diferents circumstàncies a la nostre vida que ens fan partícips de situacions concretes que les podem viure de moltes maneres. Podem sentir-les en primera persona i responsabilitzar-nos al 100% , i per tant prenent ple domini d’aquesta situació o problema i buscant-t’hi solucions. Aquest tipus de reacció seria fruit de un model proactiu on l’actitud davant unassumpte es la de resoldre’l.
D’altra banda hi ha altres reaccions totalment contràries a prendre domini davant d’una situació, ja que l’individu s’eximeix de qualsevol responsabilitat projectant-la a algú altre, utilitzant elements mentals tranquil·litzadors que el desculpabilitzin de no assumir responsabilitats. Aquest model l’anomenem reactiu o tranquil·litzador.
No ens adonem, però molts denosaltres hem desenvolupat una forma de ser i d’actuar passiva, mantenint-nos a l’expectativa davant les situacions difícils i/o problemes, tot esperant veure com evolucionen o si algun factor extern ajuda a solucionar-los i tendint a fer responsables als altres per allò que no sabem assumir en primera persona. Doncs hem de intentar d’actuar de una altre manera i canviar la nostre actitud passiva deveure les coses i com a conseqüència d’aquest futurible canvi, poder aconseguir canviar la nostre forma de ser.
Ara passaré explicar com vaig aconseguir canviar d’actitud reactiva a proactiva i com això em va ajudar a sentir-me més útil i millor.
L’any 1997, començo la carrera d’empresarials a l’Euncet i combino els estudis amb la feina. Treballo de dies, estudio de nits i tinc una relaciósentimental amb una parella que veig poc per les meves circumstàncies personals. En aquell moment jo em sento feliç i tiro endavant amb tots els fronts que tinc oberts.
En el segon any de carrera, la meva vida fa un tomb important i inesperat, i es que la meva relació personal es trenca. A partir d’aquí les meves notes comencen a baixar i el meu estat d’ànim està per terra. Els professors que emtenen força confiança em comencen a preguntar que m’està passant, que ja no soc la Tere d’abans,que les meves notes ho reflecteixen, que em veuen desmotivada i que no tinc la mateixa empenta amb la que vaig començar. A partir d’aquí jo comença tirar pilotes fora i projecto la meva responsabilitat sobre la meva ex-parella, tot dient, “la culpa des d’ell”, “que jo no puc fer res”, que “no puc”, que jano em concentro, ... i mil etcèteres més que em tranquil·litzen davant els futuribles fracassos universitaris que m’esperen. A casa ja no estudio com estudiava, els pares també em criden l’atenció, però jo segueixo dipositant la responsabilitat a “l’estúpid del meu ex que m’ha deixat”.
Un dia, un professor de l’Euncet al qui tinc molt apreci i em va ajudar molt a nivell personal, m’agafa a labiblioteca i em demana 15 minuts.
En aquell temps em fa dibuixar un arbre, una casa i una serp. Jo assenteixo i ho faig. Amb 10 minuts em fa una lectura de la meva vida que encara ara, empasso saliva. Impressionant!



Em va interpretar com a persona, a tots nivells i em va tocar molt emocionalment.
Em va dir que no em podia deixar vèncer , que jo valia i que si creia en el projecte que haviacomençat, només jo era capaç de tirar-lo endavant i continuar-lo amb la mateixa empenta com la que havia començat. Va ser molt explícit i la seva pro activitat en ajudar-me el va fer aconseguir el seu objectiu, em va implicar a mi.
Em va fer sentir com la protagonista de la meva vida i em va mostrar que jo i només jo tenia els instruments per ensortir-me’n d’aquella situació. Però no ho podiafer des de un silló sentada i planyent-me de les meves penes, sinó aixecant-me cada dia dient-me, Jo puc, i fer un pas rere l’altre cada dia per aconseguir la meva fita.
Així ho vaig fer, no sense patir, plorant moltes vegades, però sabent que aquell objectiu que era meu i beneficiós per mi amb aquella actitud de proactivitat ho aconseguiria.
Així es com vaig passar de un estat a l’altre i això...