dfvd

El sol escalfa i em crema l’esquena, cada cop més, encara no hi arribo. Mentre un bri d’aire em toca la cara. Paisatge d’un altre temps, de cavallers bojos i els seus lacais que pensaven en gegants.Els núvols no s’atreveixen a tapar el sol. Dalt del turó hi és. Encara no el puc tocar, cada cop sembla més llunyà. Els seus immensos braços em volen endinsar en el seu parany. Vull gaudir de la sevaombra, del seu frescor intern, vull arribar-hi i cada cop em pesa més la vida. De sobte, com si em cridessin faig mitja volta i veig... oh! L’espectacle! Els camps de Van Gogh em miren expectantsbuscant el sol. L’olor m’impregna l’ànima, el meu cap ple d’infància. Vull tornar. Si em perdo en el meu pensament, en el meu interior, potser em quedi allà. Tinc por. No em deixaré atrapar, em trobocorrent pel turó cap a munt; cap a munt.
Em crema el cap, la suor, com perles salades, baixen pels secs del la meva pell. Sí, està salat. Les pedres es desfan al meu pas. L’ull del cel m’envermellísles galtes i em comencen a tirar. Ja hi arribo a l’aixopluc del seu ventre. Sento el seu frescor. El blat mòlt encara tremola en les seves urpes i sento la seva presència, és l’esperit del passat. Araja no funciona. M’enfilo pel cargol infinit del seu esquelet. Miro pels seus ulls, m’aboco i sento que domino la plana. El vent encara vol moure els seus braços, però ara són massa pesats. Sóc ungegant.
Estic cansat, he caminat molt. Ja fora del seu somni sento l’aire de la serra. M’estiro en la seva ombra, ja no em veu el sol. L’aire no em pesa. El puc respirar i em sento tranquil. Vull dormir.Imagino quan el vent, en constant diàleg, li donava la vida. Gira i gira, mòlt i mòlt. M’acarona la cara amb els seus braços, que em desperten amb suavitat. És de nit. M’haig d’anar. Algú em somriu.Ara sí que sóc feliç. Miro al cel i penso que no he perdut el temps, que la vida està en els murs de la història, dels llibres, dels contes, de les feines quotidianes... que omplen de sentiments i...