dia revolt

“Dia revolt” es tracta d’un poema d’en Josep que s’emmarca dins del moviment literari del Noucentisme contextualitzat en la Crisi de la Restauració corresponent al primer quart del s. XX. Aquest imposa la raó, l’ordre, la claredat, la precisió i la serenitat. El poema forma part d'un recull anomenat “Bella Terra, bella gent” escrit el 1918. El tema d’aquesta lírica és la defensa del catalanismei la voluntat de revoltar-se enfront l’opressió. És un poema d'11 estrofes amb 4 versos cadascuna de rima consonant amb una irregularitat mètrica ja que totes les estrofes tenen unnombre de síl.labes que oscil.len entre les 8 i les 25 síl.labes per tant combinal‟art menor i l‟art major. Aleshores podem dividir aquest poema en dues parts, una més de raonament i part de crítica a la tempesta i unaaltra que se centra més en el “jo poètic” de l’autor. Fa un símil entre aquesta naturalesa de la qual ens parla i la seva pàtria: Catalunya.

La rima és consonant amb versos que s’alternen entre femenins (els senars) i masculins (els parells): A B A B C D C D.. Aquesta irregularitat mètrica no concorda amb l’arbitrarisme que perseguia el Noucentisme.
En la primera estrofa trobem imatges entots els versos. En el primer observem una personificació quan parla del “cor que s’enuja”, ja que atribueix una qualitat humana a una cosa que no l’és. En el següent vers hi ha una metàfora que parla sobre la tempesta que s’emporta els mals de la vida Els últims dos versos de la primera estrofa creant un paral•lelisme amb els dos primers versos de la vuitena estrofa
En el segon vers hi ha unapersonificació (encara que els ocells puguin sortir o entrar dels nius, no tenen raó com per tenir valor quan diu que “l’afronten”) que a la vegada fa de metàfora (“Hi ha ocells que t’afronten i d’altres que fugen als nius”), la qual simbolitza els homes que accepten el desastre i per tant poden enfrontar-se, però no amb un caràcter revolucionari, sinó amb un caràcter de superació dels pors. Eltercer vers és un asíndeton ja que s’absté de conjuncions i col•loca comes en el seu lloc. Per tant, en aquesta estrofa ens diu que aquest desastre no es preocuparà per tu, que serà mesell a les teves emocions.
En la tercera estrofa només trobem tres figures en l’últim vers: una primera metàfora (“dels núvols de flama ...”) que intuïm que es refereix als núvols què s’il.luminen amb els llamps com sifossin flames; una segona metàfora (“l’era del cel”) que simbolitza l’espai que ocupa el cel en si; una personificació (formada per tot el vers) que aporta una qualitat humana als núvols. Per últim, parlar de l’encavalcament que hi ha entre el tercer i el quart vers quan el complement de nom de “batuda” és desplaçat a linici de l’últim vers.
La següent estrofa ja presenta dues figures en elprimer vers: una metàfora (...) polsegueres,(...) que es relaciona amb l’auguri que apareix a continuació, ja que els auguris són com les polsegueres que sembla que les porti el vent i les escampi per arreu; una paradoxa quan diu “auguri de mort i de vida” ja que aquesta tempesta pot portar desgràcia però d’aquestes destorces renaixerà una nova vida.
La cinquena estrofa comença amb una metàfora(“Regolfa ta veu per dins de la serra”) que simbolitza el soroll dels trons i el xiulet del vent que ressona entre les muntanyes com si de la veu de la tempesta es tractés. En el segon vers trobem una anàfora que es repetirà durant tot el poema i que ja ha aparegut amb la conjunció .El fet que hi aparegui una deessa grega és característic del Noucentisme i del seu classicisme influït per l'interès en elmón grec i llatí.
Només començar la sisena estrofa apareix una metàfora (“Trasbalses la pau en ta via;”) que vol dir que la tempesta, per allà on passa, crea desequilibri, destrosses i caos. “L’esclat de ta febre val tot un seguit de centúries” és una hipèrbole que indicant la violència de la tempesta que pot destrossar moltes centúries Al final d’aquest vers hi observem una pregunta retòrica...