Diari de l'estada a l'escola

DIARI REFLEXIU DE LA PRIMERA SETMANA
Aquesta setmana ha estat la primera presa de contacte amb una Escola de S. Després
del neguit matinal d’abans d’arribar a l’escola, un cop a allí ens van fer pujar, a totes
les practicants, a la sala de mestres, on la Directora, la Cap d’Estudis i la Secretària ens
van rebre i van fer una petita presentació de l’escola. Ens van ensenyar les
instal·lacionsdel centre i, acte seguit, ja ens vam anar distribuint per cursos.
M’han assignat al curs de 4rt B. La tutora del grup es diu M. La sensació que he tingut
d’ella ha estat molt positiva. No és una persona territorial i des del primer minut vaig
percebre que se’m concedia el permís per intervenir, fer aportacions, donar el meu
parer, etc. Aquesta característica de la tutora és moltreconfortant, ja que fa que em
pugui sentir relaxada i, sobretot, molt ben acollida (si sents que el tutor no et
concedeix el permís per intervenir, vulguis que no sempre et sents en una posició de
més tensió interna). No és gens recelosa i accepta plenament que els nens expressin
senyals d’afecte o atenció cap a mi. En anteriors estades a l’escola, a vegades havia
percebut molt subtilment que la mestratutora no portava bé que els nens fossin
massa afectuosos cap a mi. Aquest no és gens el cas de la Mariona.
Pel que fa al seu estil docent, es pot caracteritzar com a ‘estil democràtic’ (Lippit i
White, 1938. Dins de: Ser mestre o fer de mestre, 2011). Es percep que la M. hi posa el
cor en fer les classes, té interès en que els alumnes participin, i té molt d’afany en
ensenyar-los moltescoses i “exprimir-los” a nivell de continguts.
M’ha semblat percebre que és molt autoexigent, de manera que sovint es decep si
nota que no ha sabut controlar i redirigir el comportament del grup classe mentre
impartia una lliçó. També es preocupa i fa autocrítica si, en un determinat moment,
percep que ha tingut una actitud massa autoritària cap als nens –cridant o imposant-se
massa- quan, potseren realitat no era necessari actuar així. Al llarg de la setmana
sovint m’ha fet comentaris al respecte d’això, demanant-me la opinió per a valorar si
s’havia excedit o no. Jo, en cap dels casos, havia percebut que el que havia fet era
desaforat. És a dir, comprenc que quan els nens es descontrolen, s’enjogassen o es
despisten massa és necessari que el mestre intervingui i marqui els límits.D’altra banda, he percebut que la tutora va com “accelerada”. Té tantes ganes
d’ensenyar coses que el ritme amb que parla a classe és elevat. En algunes ocasions
fins i tot jo em perdia respecte a quin era l’exercici que havia dit de fer als nens. Vull
ser molt prudent a l’hora de descriure aquesta percepció en aquest diari, ja que en cap
cas vull caure en l’arrogància de jutjar el que faaquesta mestra. Crec que adopta
aquest ritme amb la millor de les intencions. Ella mateixa m’ha expressat que creu que
és molt important intentar cobrir i donar el màxim de continguts possibles.

1

Aquest plantejament, donat el context desafavorit en que es troba l’escola – hi
assisteixen fills d’immigrants amb pocs recursos econòmics-, és positiu, i em recorda al
planteig de les‘Accelerated Schools’ de Henry Levin (1988). Levin (1988) proposava
aplicar els diferents mètodes d’Aprenentatge Accelerat que existien -fins llavors
eminentment usats només per donar un tractament especialitzat als alumnes
considerats “superdotats”- per ajudar als alumnes en risc d’exclusió social a poder
arribar al nivell d’aprenentatge de la resta d’alumnes, i evitar així el fracàs escolar ol’abandonament dels estudis. Primordialment l’idea, enlloc d’abaixar els estàndards
per a que “els que no hi arriben” puguin arribar-hi -estratègia que, lluny de solucionar
res, només fa més fonda la fossa de la marginalitat i la desigualtat d’oportunitats-, és
catalitzar l’aprenentatge d’aquests alumnes, per ajudar-los a assolir el nivell que els
equipara amb els altres.
De totes maneres, encara...