Discurs Impossible-Hofmannsthal i Postmodernitat

UNA CARTA: DISCURS IMPOSSIBLE_
el desengany del llenguatge i la condició postmoderna a partir de Carta a Lord Phillip Chandos a Francis Bacon d'Hugo Von Hofmannsthal

Facultat de Belles Arts de Barcelona Pedagogia de l'Art Professor: Fernando Herraiz Misael Alerm Pou Curs 2009/2010

“Wir sind nur Mund. Wer singt das ferne Herz, das hril inmitten aller Dinge weilt?”1

Rilke

1“No somosmás que boca. Qué canta el lejano corazón/ que habita intacto en medio de las cosas?”

Índex_

Introducció_2

Una carta: discurs impossible_4

La condició literària de carta_9

Bibliografia_10

Introducció_ Hugo Von Hofmannsthal va escriure, l'any 1902, per la revista Blätter für die Kunst de Viena, Ein Brief, que, traduït al català rep el nom d'Una Carta. Anem a pams, però. Qui va serHofmannsthal i que va fer? Aquest literat i escriptor que es podria catalogar de Rimbaud vienès, als disset anys ja encapçalava la decadència de la ciutat de l'imperi Austro-hongarès i, anys més tard, després d’haver estudiat dret i filologia, escriu a la revista vienesa Blätter für die Kunst, una carta de ficció traduïda en català amb el nom de Carta de lord Phillip Chandos a Francis Bacon, ons’hi relata, tal com diu ell “en una paraula, el meu cas és aquest: he perdut per complet la capacitat de pensar o parlar sobre qualsevol cosa de manera coherent.” (Hofmansthal, 2001:24). Aquesta carta reflecteix el creixent desacord amb el llenguatge que caracteritza l'era moderna, i la personalitat dissolvent de Chandos no només és individual sinó social. Hofmannsthal s’adona, sens dubte que elllenguatge ha perdut la capacitat – si és que l’havia tingut mai – de descriure la realitat objectiva:
“El protagonista abandona la vocació i la professió d’escriptor perquè no li sembla que cap paraula pugui expressar la veritat objectiva; el flux secret de la vida l’aferra i s’hi compenetra fins a tal punt que ell s’extravia del tot en els objectes, es dissol en una revelació del Tot que destrueixla unitat de la persona en els canvis de color espasmòdics i de les reaccions.” (Magris, 2001:15)

Aquest text, òbviament, despertà una clara influència que pauta la literatura de grans autors posteriors, sigui Joyce, amo de la circumstància com a conductora vital, Collobert, Faulkner... tot i així, em va semblar trobar, estudiant els textos sobre el discurs dins la posició postestructuralista,una certa similitud alhora de percebre el llenguatge; Hofmannsthal té percepcions que em semblen, en certa manera, reveladores i anticipades a la seva època i que, comparades amb textos que se centren amb el postestructuralisme, sembla poder-se entreveure una relació que potser, com emana la condició postmoderna només és fruit d'una lectura basada en això, en el llenguatge, i per tan, que se n'haextret el que semblava necessari pel discurs que aquí es presenta; així doncs en paraules de Gergen, estem convidats al “joc infinit dels significants”.

El text consta de dues parts: la primera ha estat elaborada en format de carta, tal com passa amb el llibre analitzat. Si és així és perquè, en certa manera, vaig tenir les mateixes sensacions que Chandos fa no gaire temps i em semblava unaforma molt bona de -sinó comiat- sí renovament de la forma de mirar el món. L'autor parla a un amic i entès a qui pot confiar el seu gran secret; turmentador fins al fons. La única persona, potser, que el podrà mig-comprendre. La segona part, més breu, intenta comprendre el format de carta i la condició que suposa, comparant-a amb els textos post estructuralistes, com una legitimació. D'altrabanda, introduiré forces cites de la carta, disposades, la majoria, ordenadament per intentar ordenar un discurs que, a mi, també se'm fa impossible.

Una carta: Discurs impossible_ Amiga Adriana, t'escric aquesta carta després del molt de temps de no donar-te notícies de mi. El calendari ha anat passant pàgines i m'era impossible respondre't les últimes lletres, pel fet que estava turmentat i...