DISCURS ORLES

Bona tarda i benvolguts pares, martes, familiars, professors i sobretot alumnes de l’institut.
Ens agradaria aprofitar l’oportunitat que ens han donat avui, a l’Anna i a mi, d’estar aquí dalt, sobre l’escenari, per a fer una petita reflexió del que ha sigut la nostra experiència a l’Institut Gabriel Ferrater.

Durant l’edició i les repetides reedicions d’aquest text intentàvem trobarcontínuament la resposta a la qüestió clau que havia de donar cohesió i sentit a aquest discurs: què és per a nosaltres l’institut? Havia de ser una resposta enginyosa, amb ganxo. Una resposta que es pogués exposar davant de tots vosaltres i sobretot una resposta amb què s’hi poguessin identificar tots els alumnes. Així que ens agradaria explicar-vos un petit conte:

Un home va trobar una crisàlide d’unapapallona i la va portar a casa seva per observar-la sortint del capoll. Un dia va notar un petit orifici, i llavors es va asseure a observar varies hores la papallona lluitant per poder sortir. L’home va veure que forcejava durament per a poder passar el seu cos a través del petit forat ja que, aparentment, no progressava en el seu intent. Semblava que s’hagués encallat. Aleshores l’home, sentintllàstima, va decidir ajudar la papallona i amb una petit tisora va tallar un costat del forat per fer-lo més gran, i d’aquesta manera, la papallona va poder sortir per fi de la crisàlide. No obstant això, en sortir, la papallona tenia el cos molt inflat i unes ales petites i doblegades. L’home continuava observant, esperant que en qualsevol moment, les ales es desdoblegarien i creixerien suficientper a suportar el seu cos. Cap de les dues situacions va succeir i la papallona només podia arrastrar-se en cercles amb el seu petit cos inflat i amb les ales doblegades.
El que l’home, en la seva bondat no va entendre va ser que la restricció de la obertura del capoll i l’esforç de la papallona per sortir pel diminut forat, eren part natural del procés que havia de patir l’insecte per a poderassolir la mida i la fortalesa requerits per volar.

Quantes vegades hem volgut agafar el camí fàcil per a vèncer les dificultats, agafant aquestes tisores i tallant l’esforça per a trobar-nos amb un final insatisfactori i, a vegades desastrós. Però al llarg de la nostra vida hem après alguna cosa més que fórmules i conceptes; hem après a donar el màxim de nosaltres mateixos, hem après què ésl’esforç, la continuïtat i la superació personal, perquè és així com arribarem on volem i és així com hem arribat fins on som. No ho hem fet sols, ha sigut el suport dels que ens envolten, la seva empatia i la força que ens han donar per a donar cada dia un pas endavant en el nostre llarg viatge.

No és fàcil resumir en dos fulls els dos o sis anys que hem compartit entre aquestes parets i és avui un delsmoments en què el cap torna enrere com una pel·lícula en retrocedir en el temps.
Al principi no sabíem què fer ni per on començar i ens trobàvem desorientats davant d’aquest nou món que ens obria les portes. El desconcert i la confusió ens assolaven sovint però alhora un sentiment d’excitació per començar un nou projecte, una nova etapa. D’entre les nostres preocupacions freqüentaven les de: faréamics? M’integraré? Com seran els meus professors? I és aleshores quan començàvem a fer d’aquest indret fins ara inhòspit un lloc nostre. Ens fèiem un racó a la cafeteria a l’hora d’esmorzar o començàvem a denominar com a nostra una de les taules de l’aula i fins hi tot hi vam deixar la nostra petjada amb boli. Els alumnes de la classe ja no eren mers coneguts sinó companys i amics i trobàvem enells la complicitat que necessitàvem en els moments més feixucs, com per exemple les maratons d’estudi d’història a altes hores de la matinada o les explicacions d’algun concepte de filosofia pel grup de “whatsapp” de la classe.
Cada any, cada vegada que s’acostaven aquestes dates deixàvem enrere nou mesos de dur esforç que ens deixaven records de tot tipus; però sempre sabíem que tornaríem...