DISCURSOS SOBRE LA CONDICI DELS GRANS

DISCURSOS SOBRE LA CONDICIÓ DELS GRANS:
Totes les persones tenim una doble personalitat, la condició que tenim com a humans i el càrrec que ocupem en la societat. Totes les coses o bens que posseïm se’n venen donats per l’atzar, com per exemple per herència. A totes aquelles persones que posseeixen un alt càrrec se’ls ha de reconèixer un sentiment de superioritat, però no han d’oblidar la sevacondició com a persona que els iguala amb la resta d’aquestes. Hi ha alts càrrecs que donen molta més importància al seu lloc en la societat que a la seva condició humana, inclús n’hi ha que l’han oblidat, i això fa que la seva creença de superioritat sigui, sols, una il·lusió. Aquests han de rebre un respecte pel càrrec que ocupen, però no han de rebre un culte que no es mereixen. Tot i així, elpoble veu que aquestes persones són capaces de satisfer les ves necessitats i amb una actitud d’admiració pretén aconseguir-ho. Per tant aquesta admiració és interessada, ja que no valoren la condició humana dels poderosos, sinó que tant sols el seu càrrec.

















VIDA IMAGINÀRIA I VIDA REAL.
Ressenya:
Totes les persones ens creem un jo imaginari el qual és una imatge idealitzada denosaltres mateixos, que arriba a la perfecció. Ens solem imaginar sense els defectes que tenim, tant físics com personals o de caràcter, i amb una vida molt millor que la nostra a nivell social, econòmic i amorós. Pot arribar el punt en que ens idealitzem tant que aquest jo imaginari no s’assembla gens a nosaltres mateixos i podria ser perfectament una altra persona. Totes les persones en idealitzemen major o menor mesura i fer-ho no es res dolent, però hi ha persones que s’idealitzen fins a un punt que ja no saben diferenciar quin és el jo real i quin és el jo imaginari. Aquests viuen en mig de dos mons, el real i un creat per ells.
Les persones valorem molt la reputació que tenim i, per tant, lo que la gent que ens envolta pensa de nosaltres. Això fa quevulguem causar una bona imatge a tothom o ser amics de tothom entre altres coses. En conseqüència, fem el que sigui per millorar la nostra imatge com per exemple mentir sobre nosaltres mateixos, altra gent o sobre les coses que hem fet.

Valoració crítica:
Estic d’acord amb aquest pensament de Pascal per que es cert que totes les persones ens creem un món imaginari en el que som més llestos,sociables, atractius, etc. Amés aquest món imaginari ens pot ser de molta ajuda en moments difícils de la nostra vida, en els que la vida real se’ns fa insuportable, però no s’ha d’arribar al punt en que lo imaginari sigui més important que el real.
En conclusió, està be que ens refugiem en una vida imaginària en els mals moments, però no hem d’oblidar que es una mentida i que la que realment estemvivint és una altra.






ESPERANT VIURE, NO VIVIM MAI.
Ressenya:
Les persones pensem més o donem és importància al futur i al passat que al present.
Volem saber el que ens passarà, tenir-ho organitzat, estar preparats pel que vindrà i l’anticipem pensant-nos que no arribarà mai. Per això moltes vegades posposem les coses per pensant-nos que així mai les haurem de fer, quan en realitat l’únic que femés retardar l’inevitable, ja que el futur, ens agradi o no, sempre acaba arribant. Sovint els humans ens refugiem en el passat, recordant vells temps o persones que ja no hi són. Això fa que no valorem el realment important, el present.
D’aquesta forma les persones mai disfrutem del ara, pensant-nos que si ho fem aquest se’ns escaparà de les mans i no el tornarem a sentir. D’aquesta forma novivim mai, ja que sempre esperem a que el futur ens porti a millors temps, on puguem gaudir més, fent que d’aquesta forma impossible poder arribar a se feliços.

Valoració crítica:
Estic totalment a favor d’aquest pensament de Pascal, ja que opino que les persones ens preocupem més del que farem en un futur o el que vam fer en un passat del que estem fent ara. El present és lo més important per...