Dislexia

Introducció
És molt interessant que nosaltres com a futurs educadors coneguem els trastorns educatius que hi han, entre ells la dislèxia.
Alhora, cal saber com aquests trastorns afecten als infants, al seu desenvolupament i els mecanismes necessaris que haurem de dur a terme a l’aula. Per això, hem de saber quines causes té aquest trastorn, els símptomes, com detectar-lo i quins mètodeshaurem d’utilitzar perquè els alumne tinguin un bon ritme d’aprenentatge, etc.
La importància de saber i tenir presents aquests coneixements és molt important, perquè quan ens trobem amb un infant amb dislèxia hem de tenir present que aquest nen necessita un sistema d’aprenentatge adaptat al seu trastorn, a més a més, l’educador en qüestió ha de tractar l’alumne amb molta tranquil·litat ipaciència, ja que aquest tindrà un ritme més lent, però aprendrà el mateix que els altres infants.
Les famílies que es troben en la situació de tenir un fill o filla amb dislèxia han de tenir present que aquest necessitarà més atenció, ja que tindrà algunes dificultats, però el tracte amb ell/a no ha de ser diferent que altres nens/es.
En aquest treball aprofundirem sobre: la història de ladislèxia, què és, com es detecta, com es diagnostica, causes, tractament, quin és el paper de l’educador i com repercuteix en l’alumne.
Finalment, exposarem el treball a l’aula amb l’ajuda d’un PowerPoint.

Història de la dislèxia
La primera descripció clínica de la dislèxia va aparèixer l'any 1877 quan Kussmaul va publicar el cas d'un pacient que va perdre la facultat de llegir, conservant intacteel seu Coeficient intel·lectual , la visió i el llenguatge. Llavors a la dislèxia se li va denominar “ceguesa verbal” i realment es corresponia amb el que avui coneixem com alexia (una forma adquirida de trastorn de la lectura).
Més tard, l'any 1896, Morgan va descriure la forma congènita de la dislèxia; que llavors rebés el nom de “ceguesa verbal congènita”. Es tractava del cas d'un noi quemalgrat tenir una bona intel·ligència, presentava una gran incapacitat per comprendre el llenguatge escrit.
Més endavant en el temps, Hinshelwood, un cirurgià, es va interessar pels nens que no podien aprendre a llegir i llavors va ser quan es va publicar el primer estudi amb una sèrie de pacients en la revista The Lancet. En aquesta publicació es va proposar la distinció entre aquells quepresentaven un defecte pur i greu (denominat ceguesa congènita per a les paraules) i uns altres el problema de les quals estava relacionat amb el retard mental (anomenat alexia congènita). Finalment, el terme “dislèxia congènita” es va reservar per a aquelles persones que, encara tenint una intel·ligència normal, presentaven una baixa capacitat lectora.
Encara avui continua el debat sobre la dislèxia enla comunitat científica; passant a través del temps per les més diverses denominacions. Així, no va ser fins al recent 1975 que es va proposar el terme “dislèxia del desenvolupament”, comprenent-la com: “Un trastorn que es manifesta per la dificultat per a l'aprenentatge de la lectura malgrat una educació convencional, una adequada intel·ligència i oportunitats soci-culturals. Depèn fonamentalmentd'alteracions cognitives l'origen de les quals freqüentment és constitucional”.
Què és la dislèxia?
La dislèxia és una deficiència de la lectura, l'escriptura i l'aprenentatge. La seva causa és una alteració de les zones cerebrals del llenguatge. Afecta a un 5% dels nens de 7 a 9 anys, sobretot nens. Se li atribueix una base genètica i no està relacionada amb la intel·ligència. Les sevesmanifestacions són molt variades, depenent de l'edat del nen i de la intensitat del trastorn. Es poden observar dèficits en les funcions relacionades amb la memòria, el vocabulari, les àrees motrius i la parla. En l'etapa preescolar ja es poden detectar alteracions significatives en el llenguatge, la motricitat, la percepció i la falta de maduresa en general, per la qual cosa, sabent que no es cura...